És un escrit d'en José Luis Atienza, president de l'agrupació local d'ICV de Viladecans. És que s'explica molt bé. Aquests dies estic com bloquejada i em costa posar paraules a les meves conviccions polítiques. Em posa de mal humor que surti CiU com a guanyadora. S'ha de saber perdre, en democràcia. Però no puc entendre com és que la gent vota un partit que mostra tantes proves de corrupció -legal o no. L'altre dia, al concert de l'Orfeó Català, em mirava la gent de CiU i pensava que com podien estar allà gaudint del concert sense demanar disculpes per les subvencions que els havien mangat, fet reconegut per ells mateixos. I m'indigna quan els sento dir que el primer que faran serà incrementar la velocitat a les autopistes, com una gran heroïcitat. Em pregunto si dels morts també se'n faran càrrec ells. I recordo també les "arracades" de CiU (d'aquestes cal reconèixer que n'hi ha a tots els partits) que es van recol·locar quan van perdre les eleccions en una ONG que conec. I penso també que els dos partits que es diuen més nacionalistes van ser els que més van posar els seus interessos particulars, en funció de la foto, per damunt del bé comú a l'hora de negociar l'Estatut. D'això en diuen fer país. Per això no m'agraden certs nacionalismes. Mercè
Una de les coses que s’aprenen amb l’edat és que no serveix de res donar consells a qui no els demana. Per tant, respecte a les eleccions autonòmiques, estimat lector de qualsevol dels dos sexes, no seré jo qui demani el seu vot, perquè com diu el meu pare "ante el vicio de pedir, hay la virtud de no dar". No obstant, si em permet, li explicaré sincerament per què jo votaré el que votaré. A mi em preocupa el camí que estan prenent les coses, com si els mals del món fossin la pensió del meu pare, no arriba als 800 euros, o les feines fixes del seus fills. Sembla ser que la crisi es resoldria si el meu pare cobrés menys pensió i els seus fills fossin més fàcils d’acomiadar. A rebaixar les pensions l’anomenen reforma de les pensions, i a acomiadar fàcil, reforma laboral. Els partits que no votaré diuen, no ho diuen clar, però ho diuen, que si ens deixem fer les reformes, els aturats trobaran feina, els pisos dels bancs es vendran, i els bancs ens tornaran a donar crèdits perquè comprem més pisos. A la meva família tot el que tenim són els salaris i les pensions, anem als hospitals públics quan estem malalts, i els nostres fills han pogut anat a les escoles públiques o subvencionades. La meva mare està malalta, i això no té remei, però pot estar atesa a una residència, perquè una part la paga la Generalitat. Amb sort, on no arriba la pensió o el salari arriben les prestacions de l’Estat, que ens fan ser menys fràgils. Això és gairebé tot el que tenim, i jo necessito votar un partit que defensi gairebé tot el que tenim. I potser estic equivocat, però crec que els propers quatre anys necessitarem de veritat, com potser no ho hem necessitat mai, algú que ens defensi.
Sovint em pregunto que com s’han atrevit a demanar-nos pagar l’error dels altres. Potser perquè els que tenen molts diners creuen que no passa res, que la meva família, i la resta de famílies, faran amb el seu vot el que han fet sempre. I que si agafen por, votaran als que governen els bancs, als que governen les immobiliàries, als que en el fons ens governen sempre. Creuen que no passa res, que la política va per un costat i la vida per l’altra. Que vius d’una manera i votes d’una altra. I el seu major èxit és que els vots de la gent que no voten, sempre sumen a favor seu.
A mi m’agradaria trobar un partit que em digués que la societat ha de tenir clar què vol ser quan sigui gran, i com vol viure quan arribi. Si volem tenir pensions, es tracta d’organitzar la societat per tenir-les. No es tracta d’arreglar el present per empitjorar el futur, sinó que ens cal arreglar el present per arreglar el futur, on tothom serà pensionista.
A mi m’agradaria votar un partit que faci la vida una mica més lenta. La pressa ens roba la perspectiva del temps, la que tenen els éssers vius, marcada per les estacions, per la lluna, pel dia i la nit. Recolzaria a qui s’atreveixi a fer que els cotxes corrin menys, perquè si anem més lent hi ha menys morts. Encara que sigui impopular, prefereixo a qui entre la pressa i la vida, escull la vida, a qui va a contracorrent, perquè la corrent va en contra de la gent senzilla. Només n’he trobat un, estimat lector. amb els seus defectes i les seves virtuts: ICV-EUiA. Tot i que m’agradaria haver-ne trobat més.
Una de les coses que s’aprenen amb l’edat és que no serveix de res donar consells a qui no els demana. Per tant, respecte a les eleccions autonòmiques, estimat lector de qualsevol dels dos sexes, no seré jo qui demani el seu vot, perquè com diu el meu pare "ante el vicio de pedir, hay la virtud de no dar". No obstant, si em permet, li explicaré sincerament per què jo votaré el que votaré. A mi em preocupa el camí que estan prenent les coses, com si els mals del món fossin la pensió del meu pare, no arriba als 800 euros, o les feines fixes del seus fills. Sembla ser que la crisi es resoldria si el meu pare cobrés menys pensió i els seus fills fossin més fàcils d’acomiadar. A rebaixar les pensions l’anomenen reforma de les pensions, i a acomiadar fàcil, reforma laboral. Els partits que no votaré diuen, no ho diuen clar, però ho diuen, que si ens deixem fer les reformes, els aturats trobaran feina, els pisos dels bancs es vendran, i els bancs ens tornaran a donar crèdits perquè comprem més pisos. A la meva família tot el que tenim són els salaris i les pensions, anem als hospitals públics quan estem malalts, i els nostres fills han pogut anat a les escoles públiques o subvencionades. La meva mare està malalta, i això no té remei, però pot estar atesa a una residència, perquè una part la paga la Generalitat. Amb sort, on no arriba la pensió o el salari arriben les prestacions de l’Estat, que ens fan ser menys fràgils. Això és gairebé tot el que tenim, i jo necessito votar un partit que defensi gairebé tot el que tenim. I potser estic equivocat, però crec que els propers quatre anys necessitarem de veritat, com potser no ho hem necessitat mai, algú que ens defensi.
Sovint em pregunto que com s’han atrevit a demanar-nos pagar l’error dels altres. Potser perquè els que tenen molts diners creuen que no passa res, que la meva família, i la resta de famílies, faran amb el seu vot el que han fet sempre. I que si agafen por, votaran als que governen els bancs, als que governen les immobiliàries, als que en el fons ens governen sempre. Creuen que no passa res, que la política va per un costat i la vida per l’altra. Que vius d’una manera i votes d’una altra. I el seu major èxit és que els vots de la gent que no voten, sempre sumen a favor seu.
A mi m’agradaria trobar un partit que em digués que la societat ha de tenir clar què vol ser quan sigui gran, i com vol viure quan arribi. Si volem tenir pensions, es tracta d’organitzar la societat per tenir-les. No es tracta d’arreglar el present per empitjorar el futur, sinó que ens cal arreglar el present per arreglar el futur, on tothom serà pensionista.
A mi m’agradaria votar un partit que faci la vida una mica més lenta. La pressa ens roba la perspectiva del temps, la que tenen els éssers vius, marcada per les estacions, per la lluna, pel dia i la nit. Recolzaria a qui s’atreveixi a fer que els cotxes corrin menys, perquè si anem més lent hi ha menys morts. Encara que sigui impopular, prefereixo a qui entre la pressa i la vida, escull la vida, a qui va a contracorrent, perquè la corrent va en contra de la gent senzilla. Només n’he trobat un, estimat lector. amb els seus defectes i les seves virtuts: ICV-EUiA. Tot i que m’agradaria haver-ne trobat més.
José Luis Atienza
Comentaris