A en Jordi li agrada anar a Respir. És un centre de la Diputació de Barcelona que ofereix un excel·lent servei: tenir cura de persones discapacitades uns dies perquè descansin mútuament, tant els interessats com les seves famílies. Funciona molt bé i és ideal també per a resoldre imprevistos, viatges, etc... Sobretot perquè un cop entres dins del circuït les condicions d'ús són senzilles i l'atenció és de qualitat.Amb tot, els papers per accedir-hi s'han d'anar renovant. I a mi francament em sorprèn que dins les administracions públiques sigui tan difícil que es coordinin per facilitar-te la feina.
Per exemple, cal aportar el comprovant de les pensions -pensionetes, no penséssiu!- que cobren: de la pensió no contributiva (que gestiona la Generalitat) o de la pensió de l'INSS. Francament, com es fa en d'altres casos, en què signes una autorització perquè ells mateixos ho comprovin, no s'ho podrien resoldre entre els diferents departaments de la Generalitat o entre l'INSS i la Generalitat?
No fa gaire hem rebut el carnet de discapacitat d'en Jordi. Una bona iniciativa, sens dubte. És un carnet que serveix per validar davant de qui convingui que en Jordi té una determinada valoració. No ve acompanyat de cap prestació de cap mena. Doncs bé, l'hem hagut de demanar prèviament a la Generalitat. Francament, no és la Generalitat mateixa qui concedeix la valoració de disminuït i per tant ja en té les dades? No és la Generalitat qui dóna el vist-i-plau perquè en Jordi ocupi la seva plaça en el taller ocupacional? No fan omplir als educadors inacabables informes sobre la feina que fan amb ell? Aleshores per què no es limiten a enviar a totes les persones disminuïdes que es beneficien de serveis públics (i, per tant, "controlats", amb dades fidedignes) el carnet tal com van fer en el seu dia amb la tarja sanitària?
No sé. Els deu agradar tenir visites a les Oficines de Benestar Social (que ara em sembla que tenen un altre nom) i fer anar papers amunt i avall: enregistrar-los, fer-los còrrer, d'un despatx a l'altre, potser fins i tot llegir-los, repassar-ne la documentació, respondre-hi, signar-los, enviar la resposta, arxivar-los i perdre'ls de tant en tant. Però als familiars no ens entusiasma, no. Sobretot perquè una discapacitat, per si sola, sovint ja significa moltes visites al metge, o a l'assistent social, o al determinats serveis. Sort que a la feina no m'hi posen problemes i m'ho puc combinar. Però allò de la conciliació dels horaris laborals i familiars estaria bé que la Generalitat s'ho plantegés. O no? Mercè
Per exemple, cal aportar el comprovant de les pensions -pensionetes, no penséssiu!- que cobren: de la pensió no contributiva (que gestiona la Generalitat) o de la pensió de l'INSS. Francament, com es fa en d'altres casos, en què signes una autorització perquè ells mateixos ho comprovin, no s'ho podrien resoldre entre els diferents departaments de la Generalitat o entre l'INSS i la Generalitat?
No fa gaire hem rebut el carnet de discapacitat d'en Jordi. Una bona iniciativa, sens dubte. És un carnet que serveix per validar davant de qui convingui que en Jordi té una determinada valoració. No ve acompanyat de cap prestació de cap mena. Doncs bé, l'hem hagut de demanar prèviament a la Generalitat. Francament, no és la Generalitat mateixa qui concedeix la valoració de disminuït i per tant ja en té les dades? No és la Generalitat qui dóna el vist-i-plau perquè en Jordi ocupi la seva plaça en el taller ocupacional? No fan omplir als educadors inacabables informes sobre la feina que fan amb ell? Aleshores per què no es limiten a enviar a totes les persones disminuïdes que es beneficien de serveis públics (i, per tant, "controlats", amb dades fidedignes) el carnet tal com van fer en el seu dia amb la tarja sanitària?
No sé. Els deu agradar tenir visites a les Oficines de Benestar Social (que ara em sembla que tenen un altre nom) i fer anar papers amunt i avall: enregistrar-los, fer-los còrrer, d'un despatx a l'altre, potser fins i tot llegir-los, repassar-ne la documentació, respondre-hi, signar-los, enviar la resposta, arxivar-los i perdre'ls de tant en tant. Però als familiars no ens entusiasma, no. Sobretot perquè una discapacitat, per si sola, sovint ja significa moltes visites al metge, o a l'assistent social, o al determinats serveis. Sort que a la feina no m'hi posen problemes i m'ho puc combinar. Però allò de la conciliació dels horaris laborals i familiars estaria bé que la Generalitat s'ho plantegés. O no? Mercè
Comentaris