Ahir, al grup de l'ACO, vam tractar un fet que es deu donar a d'altres llocs: L'accés d'immigrants a llocs d'una certa responsabilitat o relleu en la comunitat cristiana desvetlla alguns recels en la resta de personal. Aquest "empoderament", que se'n diu ara, de fet és molt modest: fan falta catequistes? doncs és que a la crida només responen immigrants (per als "seus" i per als "nostres" -pocs- nens). A les lectures dels diumenges a la misa, el fet que les lectures les faci una persona d'Extremadura, d'Hospitalet o de Guinea repon no només a un oferiment sinó a una tria que de vegades és vista per la gent com una expressió de favoritisme per part del celebrant. Es constatava també que la quarantena de joves que s'estan preparant per a confirmar-se són tots d'origen llatinoamericà. I que la gent recentment arribada conserva encara un sentit religiós a la seva vida que a poc a poc es va veient afectat per la mateixa secularització que tots vivim, però que de moment rejoveneix les nostres parròquies. Els locals de la parròquia es deixen a grups, religiosos o no, de llatins: joves, devocions típiques dels seus països d'origen, fins i tot grups culturals o d'esbarjo. La gent de tota la vida es va trobant que les seves comunitats envelleixen, que no troba relleu en el seu col·lectiu i que en canvi els nouvinguts tenen joves, van agafant responsabilitats i estan plens de vida. De vida i de dificultats, però aquest és un altre tema. I la gent de tota la vida se sent abandonada. També moltes manifestacions de religiositat popular van ser deixades de banda arran del Concili, en recerca d'una més gran autenticitat de la fe, i han acabat trobant sortida en el barri prescindint de la parròquia (com el famós 15+1), mentre que sembla que les devocions importades troben una millor acollida.
De fet el capellà que és al capdavant de la parròquia sí que està "tripartit", pobre. Ell sol té tres comunitats per atendre, en una zona pobladíssima. Durant uns anys ha pogut comptar amb l'ajut d'un capellà llatinoamericà que esdevé un bon contacte per als nouvinguts. O sigui que li agradaria estar al cas de moltes més coses, però no pot. Li cal, doncs, delegar en molta gent. I li cal arribar a tothom i aconseguir que tothom se senti prou reconegut i valorat.
Constatàvem que és una zona on ja en el seu moment la barreja entre catalans d'arrel i immigrats de la resta d'Espanya es va produir en el seu dia amb moltes dificultats, o senzillament no es va produir, i introduir el català a les celebracions continua costant. Encara avui, després de quaranta o cinquanta anys d'estada al barri, les "cases regionals" continuen tenint un gran pes a l'hora d'agrupar la gent, perquè en el seu moment es van formar ghettos que sovint encara actuen com a tals. I els nous immigrants van reproduint aquest mateix esquema.
Un altre fet remarcable és la manipulació política que alguns grups immigrants pateixen. Quan s'adrecen a les autoritats, reben suport de l'alcalde i del consistori, però sovint aquest suport s'expressa en manipuladores ofrenes florals que acompanyen les imatges de les seves processons... amb una insígnia no pas del municipi on viuen sinó del PSC, portada per l'inefable i sempre tèrbol Josep M. Sala.
A mi tot plegat, que us he explicat molt superficialment, potser, em va fer pensar que aquesta trobada en un pla d'igualtat entre immigrants recentment arribats i ciutadans d'aquí es deu donar en pocs llocs. Vull dir una trobada on tenir papers o no no tingui cap importància, on no hi hagi una relació professional pel mig, etc. i on la participació segui un fet. M'alegra que la parròquia sigui un d'aquests espais. Si es devetllen recels és signe que hi ha contacte real (no ser xenòfob sense un contacte que afecti realment les nostres vides és pura realitat virtual), per tant em sembla positiu, però cal vetllar per mantenir equilibris diversos i perquè tothom se senti estimat. Jo, que tinc una marcada tendència a l'enveja, molt d'amor propi i una autoestima vulnerable, entenc bé els qui se senten deixats de banda. I la sensació és que això no s'arregla fent xerrades sobre multiculturalitat, sinó promovent una convivència on tothom trobi el seu paper. Com es fa això? Doncs no ho sé: ganes, mà esquerra, recuperació de la solidaritat, pregària... Curiosament al Poblenou una de les coses que certament va ajudar va ser la tancada dels immigrants a la parròquia per reclamar els seus drets en matèria de papers. Un fet inesperat que va apropar tots els veïns, prescindint del seu origen. Mercè
Constatàvem que és una zona on ja en el seu moment la barreja entre catalans d'arrel i immigrats de la resta d'Espanya es va produir en el seu dia amb moltes dificultats, o senzillament no es va produir, i introduir el català a les celebracions continua costant. Encara avui, després de quaranta o cinquanta anys d'estada al barri, les "cases regionals" continuen tenint un gran pes a l'hora d'agrupar la gent, perquè en el seu moment es van formar ghettos que sovint encara actuen com a tals. I els nous immigrants van reproduint aquest mateix esquema.
Un altre fet remarcable és la manipulació política que alguns grups immigrants pateixen. Quan s'adrecen a les autoritats, reben suport de l'alcalde i del consistori, però sovint aquest suport s'expressa en manipuladores ofrenes florals que acompanyen les imatges de les seves processons... amb una insígnia no pas del municipi on viuen sinó del PSC, portada per l'inefable i sempre tèrbol Josep M. Sala.
A mi tot plegat, que us he explicat molt superficialment, potser, em va fer pensar que aquesta trobada en un pla d'igualtat entre immigrants recentment arribats i ciutadans d'aquí es deu donar en pocs llocs. Vull dir una trobada on tenir papers o no no tingui cap importància, on no hi hagi una relació professional pel mig, etc. i on la participació segui un fet. M'alegra que la parròquia sigui un d'aquests espais. Si es devetllen recels és signe que hi ha contacte real (no ser xenòfob sense un contacte que afecti realment les nostres vides és pura realitat virtual), per tant em sembla positiu, però cal vetllar per mantenir equilibris diversos i perquè tothom se senti estimat. Jo, que tinc una marcada tendència a l'enveja, molt d'amor propi i una autoestima vulnerable, entenc bé els qui se senten deixats de banda. I la sensació és que això no s'arregla fent xerrades sobre multiculturalitat, sinó promovent una convivència on tothom trobi el seu paper. Com es fa això? Doncs no ho sé: ganes, mà esquerra, recuperació de la solidaritat, pregària... Curiosament al Poblenou una de les coses que certament va ajudar va ser la tancada dels immigrants a la parròquia per reclamar els seus drets en matèria de papers. Un fet inesperat que va apropar tots els veïns, prescindint del seu origen. Mercè
Comentaris