Ahir vaig anar a l'homenatge que, dins de l'XIè. Congrés Nacional i el VIè. Internacional d'Història de la Infermeria, es va fer a la Roser Tey. L'acte va tenir lloc a la Casa de Convalescència de l'Hospital de sant Pau i la veritat és que em va fer molta il·lusió poder-hi ser. Francament em vaig emocionar, perquè em va semblar que tot plegat anava més enllà de ser un acte acadèmic: de debò va ser un homenatge sentit i compartit. Es van fer grans lloances de la Roser: per la seva intel·ligència, la seva senzillesa, la seva elegància, la seva sensibilitat, la seva discreció, el seu compromís a favor de la infermeria i el seu rigor històric. Molts agraïments per part de la gent que n'havia estat alumna a l'Escola de Santa Madrona, i que havia treballat amb ella en la àrdua tasca de convertir en universitaris uns estudis sovint menystinguts com a "cosa de dones" i de dignificar una professió que té una entitat pròpia que encara avui no li és prou reconeguda.M'hagués agradat que els meus pares ho haguessin pogut viure d'alguna manera. De petita, la Roser -germana de la mare, la "tieta Roser"- m'era posada sovint com a model. El meu pare era un home que amb prou feines sabia llegir i escriure. Per a ell, la Roser era una dona soltera, independent, amb estudis, culta, que feia una feina interessant i, per tant, un bon punt de referència per a mi, encara que hi hagués coses que a ell li quedaven molt lluny. I la Roser ha estat sempre aquest referent. Li agrada molt la música i gràcies a ella i a la mare, jo també he après a gaudir-ne. I recordo el seu esforç per anar-se posant al dia en els estudis d'infermeria. De fet, modesta com és no explicava gaire què feia a la feina, i jo no n'estava gaire al cas i no era gaire conscient de la importància que tenia allò que treballava, només observava la seva passió per l'Escola de Santa Madrona, de la qual va arribar a ser-ne directora.
Jubilada prematurament (la Caixa i la seva política d'aparador en l'Obra Social, que ha acabat per liquidar una escola d'infermeria de referència per la seva trajectòria i qualitat hi van tenir molt a veure), va començar a estudiar història de l'art, i després història medieval. I des d'aleshores no para: de congrés en congrés, de recerca en recerca, continua aprofundint en la història de la infermeria. També ha treballat a consciència des de la Comissió per a la Normalització del Català en l'Àmbit de la Infermeria fins a obtenir un Diccionari d'Infermeria presentat recentment a Andorra (la fotografia que acompanya el post és d'aquest acte, junt amb l'Ignasi Riera). Un bon currículum que no li ha impedit col·laborar de forma desinteressada en mil projectes ni esdevenir una tieta sempre propera i atenta a allò que em fes falta, a mi o a qualsevol membre de la família, per tirar endavant, tot i tenir una neboda -som sis nebots- una mica desastre. Sempre ha estat una persona coherent i amb un amor per Catalunya que no es manifesta tant en declaracions de principis sinó en molta feina acumulada per conèixer i estimar la cultura catalana, per dignificar una professió i per recuperar una història poc coneguda.
Jo he aconseguit estudiar, i fer una feina que m'agrada, envoltada d'amics i gent que estimo, però la veritat, encara me'n queda un bon tros si de gran vull ser com la Roser!
Mercè
Comentaris