No puc pas dir que estigui contenta amb el resultat de les eleccions. En primer lloc, perquè em sembla que la imatge de país assolat pel tripartit és això, una imatge. Que em sembla que no correspon a la realitat. D'errades n'hi ha hagut. També n'hi va haver amb CiU. I d'encerts, també (i amb CiU, idem). El que sí que hi ha són línies diferents, com és molt legítim.
En segon lloc perquè en aquesta patètica campanya electoral hi ha hagut explotació del tema de la immigració en pla electoralista. A part del partit que tots coneixem, el PP ha jugat aquesta carta i ha obtingut gran èxit. CiU s'ha comportat més moderadament, però la seva actitud a Vic amb l'empadronament no és per sentir-se'n orgullós. He de dir que a mi el treball d'ERC en aquest sentit m'ha semblat ben fet i no entenc per què no se li reconeix.
En tercer lloc perquè els tres partits més votats són els més corruptes, també perquè són els que han tocat més poder. Jo crec que el problema no és tant que hi hagi gent que s'ompli les butxaques, que deu ser un mal general a què tothom hi és exposat, sinó la reacció dels propis partits quan en tenen notícia. Per no parlar de quan és el mateix partit qui s'enriqueix amb el tema. Ja entenc que tampoc el sistema judicial va gaire fi i que de vegades es fan acusacions passades de rosca, com recentment ha passat a Mataró, però en el cas Millet no sembla pas que siguin indicis desencaminats. En qualsevol cas, això de la corrupció no incomoda gaire els catalans.
En quart lloc, el tema del català-castellà, utilitzat barroerament per Ciutadans i pel PP, creant problemes on no n'hi ha. També dóna vots.
I en cinquè lloc el tema nacional-esquinçador. Aquí penso que ERC s'hi ha lluït, amb comentaris que a mi m'avergonyeixen. Curiosament han posat més èmfasi en el tema independentista que en la feina ben feta que hagin pogut fer i han fet la propaganda al Laporta. Tocar la víscera també aporta vots, encara que el contingut d'aquesta independència estigui buit. A part que no sé quina credibilitat hi troben a semblant personatge, la veritat...
A mi em sembla que és massa fàcil donar la culpa als partits. En tenen en la mesura en què promouen uns o altres valors, però el seu èxit és un bon mirall d'allò que vivim. Som en una societat capitalista, empobridora del Tercer Món, creadora de pobresa i de desigualtat a casa nostra, que no dubta a traficar amb armes si això li aporta guanys, que posa el consum per damunt de la preservació del medi ambient, i que ens fa egoístes i contempladors del propi melic. I jo no en sóc una excepció. Estem plens de grans principis i de bones intencions, però quan volem concretar-ho no acceptem cap limitació.
Però jo vull continuar votant i treballant perquè la política redueixi la desigualtat, perquè els rics facin un major esforç fiscal, perquè la gent consumeixi menys i participi més, perquè millori la xarxa de transport públic, perquè la gent pugui treballar en condicions dignes, perquè els joves accedeixin a la feina quan encara són joves, perquè la natura sigui preservada en benefici de tothom, perquè tothom tingui accés a una bona educació, a un bon servei sanitari i a la cultura, perquè l'ètica tingui un pes important a la vida. I potser això és minoritari, perquè significa reduir alguna part del nostre despreocupat comfort: potser, com deia García Nieto, treballar menys per treballar tots, o agafar molt menys el cotxe, pagar més impostos, estar menys a l'última en els trastos informàtics... Penso que tenim una gran batalla per lliurar en el camp ideològic, cultural i dels valors (dels valors viscuts, no dels valors proclamats). Vivim temps d'alienació mediàtica i futbolística. I més en un moment en què la crisi es fa pagar a la gent que menys recursos té, col·locant-los en la precarietat més absoluta. Crec que ICV té coses a revisar, i no comparteixo pas tots els punts de vista dels seus portaveus, però per a mi el seu projecte polític té molt de sentit. I per això penso continuar-hi. Mercè
En segon lloc perquè en aquesta patètica campanya electoral hi ha hagut explotació del tema de la immigració en pla electoralista. A part del partit que tots coneixem, el PP ha jugat aquesta carta i ha obtingut gran èxit. CiU s'ha comportat més moderadament, però la seva actitud a Vic amb l'empadronament no és per sentir-se'n orgullós. He de dir que a mi el treball d'ERC en aquest sentit m'ha semblat ben fet i no entenc per què no se li reconeix.
En tercer lloc perquè els tres partits més votats són els més corruptes, també perquè són els que han tocat més poder. Jo crec que el problema no és tant que hi hagi gent que s'ompli les butxaques, que deu ser un mal general a què tothom hi és exposat, sinó la reacció dels propis partits quan en tenen notícia. Per no parlar de quan és el mateix partit qui s'enriqueix amb el tema. Ja entenc que tampoc el sistema judicial va gaire fi i que de vegades es fan acusacions passades de rosca, com recentment ha passat a Mataró, però en el cas Millet no sembla pas que siguin indicis desencaminats. En qualsevol cas, això de la corrupció no incomoda gaire els catalans.
En quart lloc, el tema del català-castellà, utilitzat barroerament per Ciutadans i pel PP, creant problemes on no n'hi ha. També dóna vots.
I en cinquè lloc el tema nacional-esquinçador. Aquí penso que ERC s'hi ha lluït, amb comentaris que a mi m'avergonyeixen. Curiosament han posat més èmfasi en el tema independentista que en la feina ben feta que hagin pogut fer i han fet la propaganda al Laporta. Tocar la víscera també aporta vots, encara que el contingut d'aquesta independència estigui buit. A part que no sé quina credibilitat hi troben a semblant personatge, la veritat...
A mi em sembla que és massa fàcil donar la culpa als partits. En tenen en la mesura en què promouen uns o altres valors, però el seu èxit és un bon mirall d'allò que vivim. Som en una societat capitalista, empobridora del Tercer Món, creadora de pobresa i de desigualtat a casa nostra, que no dubta a traficar amb armes si això li aporta guanys, que posa el consum per damunt de la preservació del medi ambient, i que ens fa egoístes i contempladors del propi melic. I jo no en sóc una excepció. Estem plens de grans principis i de bones intencions, però quan volem concretar-ho no acceptem cap limitació.
Però jo vull continuar votant i treballant perquè la política redueixi la desigualtat, perquè els rics facin un major esforç fiscal, perquè la gent consumeixi menys i participi més, perquè millori la xarxa de transport públic, perquè la gent pugui treballar en condicions dignes, perquè els joves accedeixin a la feina quan encara són joves, perquè la natura sigui preservada en benefici de tothom, perquè tothom tingui accés a una bona educació, a un bon servei sanitari i a la cultura, perquè l'ètica tingui un pes important a la vida. I potser això és minoritari, perquè significa reduir alguna part del nostre despreocupat comfort: potser, com deia García Nieto, treballar menys per treballar tots, o agafar molt menys el cotxe, pagar més impostos, estar menys a l'última en els trastos informàtics... Penso que tenim una gran batalla per lliurar en el camp ideològic, cultural i dels valors (dels valors viscuts, no dels valors proclamats). Vivim temps d'alienació mediàtica i futbolística. I més en un moment en què la crisi es fa pagar a la gent que menys recursos té, col·locant-los en la precarietat més absoluta. Crec que ICV té coses a revisar, i no comparteixo pas tots els punts de vista dels seus portaveus, però per a mi el seu projecte polític té molt de sentit. I per això penso continuar-hi. Mercè
Comentaris
Però més enllà de satisfaccions o decepcions personals, el que ens cal ara és mirar endavant i aprofitar al màxim les sinergies transversals de la nostra societat. Que hi son i son de gruix.