Emotiu i agredolç retall de vida

El Grup Josep Civit compleix enguany 50 anys. A casa hi vam anar a viure ben aviat, quan encara els 314 pisos que conformen el bloc no tenien ni aigua ni llum… Dels records més antics que en conservo eren les baixades (sis pisos) amb galledes cap a la font que hi havia al recinte del bloc i les corresponents pujades a peu per l’escala. Per a mi era un joc, per als pares deuria ser un repte molt diferent. Em descobreixo ara a mi mateixa explicant batalletes: viure amb una cuina econòmica (que funcionava amb un carbó que també anàvem a buscar a cabassos), sense nevera, sense aigua calenta, i, és clar, sense telèfon, amb una estufeta de petroli i amb uns mobles amb “pedigrí”: uns els havia fet el meu pare amb les seves mans, els altres els havíem trobat pel carrer o ens els havien regalat. Res d’extraordinari, aquesta era la vida normal dels treballadors.
Ens hi vam instal•lar tan precàriament perquè estàvem vivint en el garatge on treballava el pare. De fet, els pares, com tanta altra gent, quan es van casar van anar a viure de relloguer. A un lloc on no agradaven les criatures. Quan la mare va quedar embarassada, doncs, tots dos (millor dit, tots tres) vam anar a parar al carrer. Viure en un garatge deuria ser una bona aventura: autocars entrant i sortint contínuament, rates (es van menjar totes les fotografies del casament dels meus pares), unes fosses que eren un perill (la mare s’hi va trencar un peu i tota la vida es va recordar de la fossa cada cop que canviava el temps), perquè aleshores els cotxes quan s’havien de reparar no s’aixecaven: els mecànics es posaven sota, en un fossar. La cooperativa Pau i Justícia, promotora de la construcció del bloc, va ser l’única alternativa viable per a nosaltres, d’accedir a un habitatge digne i de propietat. De propietat al cap del que semblaven mil anys d’hipoteca, però l’any 1979 (al cap de gairebé trenta anys) van aconseguir-ne l’escriptura.
De fet els pisos no estaven gens malament: el nostre –no pas dels més grans- tres habitacions (dues d’elles força grans), i uns 75 m2. L’entorn era el pitjor: anys i anys de carrers sense asfaltar, una Diagonal que va trigar quaranta anys a obrir-se, perduda entre fàbriques i carrers tallats. Cap mitjà de transport proper, cap cabina telefònica. El camí que em portava a escola era conegut a casa com “el camí de les rates”. Avui la zona és al flamant 22@, en aquell moment era una zona de ningú, entre el Clot i el Poblenou. Nosaltres vivíem orientats al Clot: l’escola (municipal, “Escola Casas”, en un magnífic edifici cobert d’heura), el mercat, la Renfe (on avui hi ha el parc del Clot), els escoltes (Agrupament Gna. Maria Teresa), la botiga (“Novedades Rita”) on vaig començar a treballar durant les vacances, amb dotze anys… Quan van obrir la Gran Via, aquesta immensa barrera urbanística ens va portar a girar-nos cap al Poblenou, que vivia un moment associatiu molt viu i reivindicatiu: era el moment en què en Joan Soler i en Josep Maria Huertas van anar a parar a la presó, en què les protestes obreres per la qualitat del treball i contra la contaminació trobaven molt de ressò, en què mossèn Pere Relats anava fent forat entre la gent. Personatges tots ells que no vam conèixer bé fins molt més tard, però que van marcar tota una època.
El nostre enorme bloc deuria transformar i de forma poc agradosa el paisatge: moltes fàbriques, pocs edificis de pisos, més aviat baixets... Un barri que aleshores començava a créixer, com la Verneda. De mica en mica tot es va anar poblant: primer molts pisos, després, molt lentament, alguns equipaments.
De fet, recordo la construcció de la Gran Via (avui “emmurallada” amb enormes construccions de pisos) com una mena de teler de Penèlope que es feia i desfeia contínuament. Jo passava per les obres per anar a l’institut, a la Verneda (L’Infanta Isabel, dirigit aleshores per l’Angeleta Ferrer i Sensat) i les meves sabates traslladaven el fang del camí a les aules incansablement.
El millor del bloc Civit, els veïns: treballadors i gent senzilla, bona gent. No és que a casa tampoc hi tinguéssim gaire relació, la justeta, però el meu record dels veïns és que sempre hi eren quan feia falta i els recordo amb molt d’afecte (el Lluís i la Josefina, l’Adelaïda i en Joan, la Quimeta, la Maria… i tants d’altres). En temporades d’atur del pare ens van ajudar força i amb discreció, l’ambient era cordial. I, pobres, van suportar estoïcament les meves classes de piano...
De fet, un dels elements més remarcables del bloc va ser (i continua sent, malgrat les dificultats que em consta que pateixen) la seva capacitat d’organització per fer front al manteniment d’un edifici certament singular: 314 pisos entreteixits mútuament s’han de vetllar amb cura. La Junta del bloc no tenia el tarannà reivindicatiu de l’Associació de Veïns (que jo en aquells moments valorava molt), però va tenir l’encert de posar sempre i amb valentia la necessitat del col•lectiu per damunt dels interessos individuals (una cosa que he après a valorar amb el temps). Les necessitats del bloc eren poc visibles i de poc lluïment, però imprescindibles: eradicar humitats, tenir una instal·lació elèctrica adequada i segura, canviar les canonades quan cal, i gestionar els amplis espais comuns… Dels anys en què la mare va ser secretària de la comunitat vaig aprendre unes quantes coses: la facilitat amb què la gent fa obres arriscades (des de tirar les parets mestres d’uns baixos a canviar temeràriament la distribució d’un pis sense tenir presents les conseqüències de les giragonses de les canonades), la imprescindible pedagogia de les coses, el control de pressupostos i de despeses, la priorització d’unes coses sobre les altres. Val a dir que alguns membres de la junta són certament gent excepcional per la seva dedicació, per la qualitat de la seva feina i per la seva qualitat humana (en recordo especialment els Srs. Rodríguez i Ferrer, tots dos encara en actiu).
Potser ho tinc tot plegat molt idealitzat: de conflictes, com a tot arreu, sempre n’hi ha hagut i m’imagino que hi deu haver hagut decisions controvertides. Però a mi el bloc Civit sempre m’ha semblat un exemple de bon govern on les decisions preses a les assemblees eren sempre respectades. Des de Viladecans, m’agradaria demanar-los que s’intentés escriure la “biografia” del bloc, per recollir la vida quotidiana dels seus veïns al llarg de 50 anys i la bona experiència de gestió. Segur que seria un retrat col·lectiu més que interessant. I també m’agradaria animar-los a continuar en la mateixa línia. Avui el bloc, com la resta de la ciutat, ha viscut canvis importants en la composició dels seus veïns: molta gent hem marxat, d’altres han mort, els nous veïns tenen ben segur procedències diverses, el barri s’ha revaloritzat moltíssim... però l’individualisme i la immediatesa han calat fortament entre nosaltres. Nous reptes que cal afrontar amb el mateix esperit. Per molts anys, bloc Civit! Mercè