Solidaritats discretes

No hi entenc gens, o sigui que potser faria bé de callar. Però arran de les declaracions sobre el futur de la Caravana Solidària se m’ha refermat una impressió que potser no és justa.

Dins del Quart Món hi ha una sèrie d’actuacions que són vistes com a pura beneficència i com a generadores d’una dependència que acaba jugant en contra de la gent que es pretén ajudar. Els anys passats a Càritas em vam permetre conèixer voluntaris o entitats que es feien “propietaris” dels “seus” pobres i que s’irritaven si algú intentava buscar camins que fessin més autònoma la gent. Recordo un grup que deia: ”si no vénen a buscar menjar, nosaltres què farem?” Com si el més important fossin els “nosaltres” i no la gent. O recordo una anècdota, explicada per una companya, d’unes monges que juntament amb la bossa del menjar regalaven uns sostenidors per a mares que donaven el pit, perquè “una empresa els n'havia regalat molts i bé els havien de repartir”, encara que el repartissin a un home que vivia sol. A desemmascar aquestes actituds, doncs, més o menys tothom hi està d’acord, si més no sobre el paper. De fet, a Càritas, ha costat molt (i en alguns ambients encara continua costant) de treure’s l’etiqueta de beneficència.

Sempre em sorprèn, però, que això que s’aplica als pobres d’aquí, sovint no s’aplica al Tercer Món, on sembla que sigui perfectament just i útil omplir-los d’objectes diversos (sovint andròmines: ordinadors obsolets, roba usada que ofega el mercat tèxtil del lloc d’origen, medicaments que no tenen a veure amb les necessitats de la gent a qui van dirigits), sense tenir gaire en compte els canals de distribució, l’arrelament en el territori, l’ús que se’n pugui fer i la seva rendibilitat per a la gent que se n’ha de beneficiar. Recordo munts de roba recollits per a Bòsnia, per entitats de bona fe, que després no van poder fer-les arribar a lloc. El transport és car i a més la roba cal triar-la i enviar només allò que realment faci falta i ben embalat i classificat. I per poder fer això cal una bona estructura: espai, persones que hi treballin, gent que hi entengui. Amb bona fe, no n'hi ha prou.

Tot plegat deu ser extremadament difícil perquè caldria conèixer molt bé el territori (persones, entitats, costums, llengües…) i perquè els països on es va solen tenir governs impresentables i corruptes. Per alguna cosa, en una setmana, he vist per la televisió tres pel·lícules de ficció ("El jardinero fiel", un episodi del comissari Brunetti, i una altra de què no recordo el nom) que es basaven en els pretesos ajuts de les indústries farmacèutiques al Tercer Món.

En fi, a mi m’agraden iniciatives com la de l’ONG “Banc de Recursos”, molt discreta i eficaç que té molt present què fa falta i on i que vetlla per una distribució adequada d'allò que fa arribar a qualsevol altre país. De fet les caravanes solidàries de format cridaner, no sé si són eficaces, però discretes no gaire, no. Però en qualsevol cas, m'alegro que els segrestats siguin a casa i m'alegro del debat que ha sorgit i de la inquietud per ajudar els països africans que denota. Mercè