Tenim el Pepito ingressat. Per desgràcia no és pas cap novetat, però tot i això mai no m'hi acabo d'acostumar. No tinc queixa de la qualitat de la sanitat, ni de la preparació i amabilitat del personal, però hi ha alguns "serrells" que fan la vida més fàcil i que estaria bé millorar. Per exemple:
1. Que quan parlis amb el metge puguis fer-ho en un espai adequat i sense aquesta sensació de pressa, i no al bell mig del passadís, amb altres familiars fent cua i d'alguna manera pressionant perquè acabis d'una vegada. Les qüestions delicades, les decisions complicades requereixen dues coses ben difícils a l'Hospital de Viladecans: temps i espai. Perquè no es tracta solament de transmetre informació. Hi ha molta matèria emocional pel mig, i, sobretot, el respecte al malalt. I em pregunto si els metges tenen ocasió i temps de comunicar-se realment amb les persones que atenen.
2. Costa molt entendre's amb un malalt força sord en una habitació amb quatre llits tots ocupats. Hi ha intimitats que no es resolen amb una cortina.
3. La veritat és que jo no sé mai quin paper he de fer-hi: hi ha professionals que s'empipen si prens la iniciativa i no et deixen ni ajudar el malalt a incorporar-se; a d'altres ja els està bé si un acompanyant s'ocupa de la higiene personal. Pots rebre tant si intervens per donar un cop de mà al malalt del costat com si passes d'ell. Sempre em sento insegura i incòmoda. Em faria falta un llibre d'instruccions.
4. Tinc molt poca traça per baixar baranes i moure safates. Sort que el malalt en qüestió hi posa bon humor... però jo em sento fatal, perquè a més em sento observada i em poso nerviosa.
Ja veieu. Algunes d'aquestes coses depenen de la sanitat pública, d'altres del tarannà de cadascú. Però no em donarien un premi a la millor cuidadora, certament, de cap manera... Això sí, és una sort tenir l'hospital a dues passes de casa. Mercè
1. Que quan parlis amb el metge puguis fer-ho en un espai adequat i sense aquesta sensació de pressa, i no al bell mig del passadís, amb altres familiars fent cua i d'alguna manera pressionant perquè acabis d'una vegada. Les qüestions delicades, les decisions complicades requereixen dues coses ben difícils a l'Hospital de Viladecans: temps i espai. Perquè no es tracta solament de transmetre informació. Hi ha molta matèria emocional pel mig, i, sobretot, el respecte al malalt. I em pregunto si els metges tenen ocasió i temps de comunicar-se realment amb les persones que atenen.
2. Costa molt entendre's amb un malalt força sord en una habitació amb quatre llits tots ocupats. Hi ha intimitats que no es resolen amb una cortina.
3. La veritat és que jo no sé mai quin paper he de fer-hi: hi ha professionals que s'empipen si prens la iniciativa i no et deixen ni ajudar el malalt a incorporar-se; a d'altres ja els està bé si un acompanyant s'ocupa de la higiene personal. Pots rebre tant si intervens per donar un cop de mà al malalt del costat com si passes d'ell. Sempre em sento insegura i incòmoda. Em faria falta un llibre d'instruccions.
4. Tinc molt poca traça per baixar baranes i moure safates. Sort que el malalt en qüestió hi posa bon humor... però jo em sento fatal, perquè a més em sento observada i em poso nerviosa.
Ja veieu. Algunes d'aquestes coses depenen de la sanitat pública, d'altres del tarannà de cadascú. Però no em donarien un premi a la millor cuidadora, certament, de cap manera... Això sí, és una sort tenir l'hospital a dues passes de casa. Mercè
Comentaris
Una abraçada.