I ¿què era això de les daines?, em pregunta una amiga arran d'unes fotografies que he trobat. Deuria ser l'any 1966. La mare treballava a casa d'una companya d'escola, on tots quatre fills eren escoltes. En aquella casa vam fer unes descobertes importants: una, la revista Cavall Fort. La mare m'hi va subscriure (a partir del número 17). La meva primera revista, en català on, molt abans de les sèries televisives, vaig descobrir els barrufets.
I dues, les daines. Jo m'hi vaig incorporar amb nou anys sense saber gaire on em ficava. Era l'agrupament escolta Mn. Pere Ginebra i Gna. Maria Teresa. He de reconèixer que mai no he sabut qui eren els qui hi donaven nom. Les daines em van impressionar per diversos motius: el català era això que ara en diuen la "llengua vehicular", cosa que xocava perquè a escola, que era el lloc oficial, mestres i alumnes parlàvem en català al pati, però a classe ni pensaments; la gent ens dèiem pel nom i no pel cognom, cosa que creava una proximitat que m'agradava; teníem una certa disciplina que tot i ser molt suau sobta amb els ulls d'ara, però mai no era una disciplina arbitrària. Hi havia sempre un perquè. Això sí, nens i nenes ben separats. I hi havia també la figura del consiliari (Mn. Jaume Bogunyà, veí avui de Gavà) ben ensotanat, que a mi no em feia gaire gràcia perquè a casa això de missa no ens feia el pes. També hi vaig viure l'experiència solidària de saber que em finançaven les sortides que a casa no podíem pagar. I els diners no arribaven pas de subvencions, perquè això no existia. Aprendre jocs, cantar (encara canten els nens als esplais i als agrupaments?), caminar, conèixer millor la natura, llegir, entomar petites responsabilitats... Sempre amb el "tant com puc".
Hi vaig ser tres anys. Després, quan vaig passar a les noies guies, ho vaig deixar. És que era força bleda i em sentia com desprotegida enmig de les noies "grans" (dotze, tretze anys!). A part d'això la música i els concerts m'eren molt més atractius. A casa em van fer anar a explicar perquè ho deixava i em va costar molt això de donar la cara... Però sens dubte va ser un bon exercici.
Després he anat trobant militants polítics i sindicals (tots homes) del mateix agrupament, gent compromesa. I penso que probablement l'agrupament hi va tenir molt a veure.
Tot això m'ha vingut al cap perquè remenant pel facebook, he trobat una plana d'ex-membres de l'agrupament a qui no conec, però que m'han desvetllat molts records. Mercè
La foto correspon a un moment solemne en què una companya fa la seva promesa com a daina. Jo em moria de mal d'estòmac. Encar me'n recordo...
I dues, les daines. Jo m'hi vaig incorporar amb nou anys sense saber gaire on em ficava. Era l'agrupament escolta Mn. Pere Ginebra i Gna. Maria Teresa. He de reconèixer que mai no he sabut qui eren els qui hi donaven nom. Les daines em van impressionar per diversos motius: el català era això que ara en diuen la "llengua vehicular", cosa que xocava perquè a escola, que era el lloc oficial, mestres i alumnes parlàvem en català al pati, però a classe ni pensaments; la gent ens dèiem pel nom i no pel cognom, cosa que creava una proximitat que m'agradava; teníem una certa disciplina que tot i ser molt suau sobta amb els ulls d'ara, però mai no era una disciplina arbitrària. Hi havia sempre un perquè. Això sí, nens i nenes ben separats. I hi havia també la figura del consiliari (Mn. Jaume Bogunyà, veí avui de Gavà) ben ensotanat, que a mi no em feia gaire gràcia perquè a casa això de missa no ens feia el pes. També hi vaig viure l'experiència solidària de saber que em finançaven les sortides que a casa no podíem pagar. I els diners no arribaven pas de subvencions, perquè això no existia. Aprendre jocs, cantar (encara canten els nens als esplais i als agrupaments?), caminar, conèixer millor la natura, llegir, entomar petites responsabilitats... Sempre amb el "tant com puc".
Hi vaig ser tres anys. Després, quan vaig passar a les noies guies, ho vaig deixar. És que era força bleda i em sentia com desprotegida enmig de les noies "grans" (dotze, tretze anys!). A part d'això la música i els concerts m'eren molt més atractius. A casa em van fer anar a explicar perquè ho deixava i em va costar molt això de donar la cara... Però sens dubte va ser un bon exercici.
Després he anat trobant militants polítics i sindicals (tots homes) del mateix agrupament, gent compromesa. I penso que probablement l'agrupament hi va tenir molt a veure.
Tot això m'ha vingut al cap perquè remenant pel facebook, he trobat una plana d'ex-membres de l'agrupament a qui no conec, però que m'han desvetllat molts records. Mercè
La foto correspon a un moment solemne en què una companya fa la seva promesa com a daina. Jo em moria de mal d'estòmac. Encar me'n recordo...
Comentaris
Has explicat molt bé algunes de les seves virtuts.