Nihilisme descafeïnat

Acabo de llegir el quadern de Cristianisme i Justícia que porta per títol Quan el nihilisme despulla la fraternitat i que ha escrit José I. González Faus. M'ha costat de seguir, perquè s'expressa en termes filosòfics i jo tendeixo a perdre'm-hi, però val a dir que em sembla una molt bona anàlisi del món en què vivim. Us en transcric un parell de fragments:

"La nostra societat occidental por ser qualificada com la societat amb Alzheimer (...), una societat que només viu instants inconnexos i que com la persona amb Alzheimer no pateix o pateix només a l'inici del procés quan s'adona que perd, però no després quan ja ha perdut del tot la memòria. Els que pateixen són els que des de fora s'adonen de com la malaltia va erosionant tota capacitat humana de comunicació. Perquè el preu d'aquesta manca de patiment és precisament la pèrdua total del seu caràcter de persona, la incapacitat per a reconèixer la seva identitat personal i passada. No en va el salmista qualificava la mort com el país de l'oblit".

[...] "La deessa raó, erigida per la Modernitat en veritable religió universal, ha resultat que només sap ser universal a l'hora de dilucidar per què fer-les i quines coses cal fer. En el camp dels coms, la raó pot produir èxits enlluernadors, però també atrocitats estremidores. I el problema es que la raó no es pot donar a si mateixa un per-a-què: o se'n pot donar una infinitat. El 'per a què' només el dóna alguna forma de fe, la qua és fe en valors (...). El sistema capitalista resulta un exemple eximi d'aquesta reducció de la raó a l'instrumental: si alguna cosa dóna més benedicis això és el que cal fer (encara que sigui deslocalitzant, pagant salaris injustos,,, fins a arribar a l'enginyeria sorprenent de l'estafa de Madoff). I l'expressió d'aquesta raó només instrumental és l'argument tòpic davant de qualsevol consideració d'humanitat: 'aquestes no són raons econòmiques'". Mercè

Comentaris

Anònim ha dit…
Decir que la razón ha producido atrocidades es históricamente inexacto. En el siglo XX, el nazismo era antiintelectual. Uno de sus dirigentes llegó a decir, cito de memoria, que cuando alguien decía cultura sacaba la pistola. En cuanto al comunismo, convertir al partido en un guía infalible, condenando a los disidentes, no es un ejemplo de conducta racional sino de todo lo contrario. Tanto en un caso como en otro tenemos a personas que prefieren sustituir la observación libre de la realidad por la ideología.
El proyecto ilustrado, basado en la razón, está aún por construir.