Feia molts anys que no em regalaven una palma. Aquest any, sí. En Jaume ha tingut el detallet i la veritat és que em fa molta il·lusió. No m'hi posaré sucres perquè no em convenen (i tampoc no m'hi cabrien) ni ruixes brillants. Però buscaré un llaç per poder lluir-la. Només em faltaran les sabates de xarol per tornar moooolts anys enrere.M'encanta l'olor que fan i m'agrada el treball artesà que hi ha al darrere. Realment la tradició de la palma és de les que em sap greu que es perdin, però això sí que no té solució. A no ser que a algú se li acudís que estaria bé anar al camp del Barça amb una palma. Per què no?
Mercè
Comentaris
A mi m'agradaria que entressin dins, no pels ritus, sinò perquè s'estimen Jesús, un Jesús dels pobres, dels marginats, dels que pateixen. Però. Se'n van a casar a fer un bon dinar...Que hi farem...
Una abraçada: Joan Josep
Per cert, l'Eli (que sempre preferia branques d'olivera que posem a la porta per agafar) ha tret una palmeta de quan era un bebé... i mira, se n'ha anat ben contenta a "re-beneir-la"...
Petons!
Ara la deixo a un lloc rellevant de casa. Com a record, no només de l'objecte sinó d'allò que significa.