Angelical bonisme?

Està de moda que quan defensis els drets humans et titllin amb condescendència o menyspreu de "bonista", com si ser senzillament "bona persona" fos una cosa de febles, d'irresponsables, d'il·lusos o de covards. M'ho fa pensar l'article que sobre la immigració ha publicat avui Vicenç Villatoro al Periódico, arran de les decisions del govern municipal de Vic sobre l'empadronament de les persones immigrants, en què, col·locant-se per damunt del bé i del mal, posa en un cantó de la balança els "angelicals bonistes" i a l'altre, els racistes. I pensa que el més ponderat és el punt mig.
A mi em sap greu aquest tipus de valoració, tot i que de fet a aquestes alçades de la vida poc m'importa que em titllin de bleda assolellada. Crec que totes les persones mereixem viure amb dignitat, amb llibertat i amb compromís. No acabo de veure per què uns valors que a les escoles mostrem als infants com una cosa desitjable no intentem aplicar-los amb totes les conseqüències. Potser aquí rau un dels problemes importants de l'educació: que intentem transmetre uns valors per la boca, mentre que els fets van en direcció oposada.
Penso que aquesta mena de "punts mitjans" entre els extrems (ser bons o ser racistes) no arreglen res: crec que ens hem d'esforçar a no ser racistes en absolut (cosa que no és necessàriament fàcil), no pas a ser-ne amb moderació. I crec que l'ètica ha de regir les nostres passes, cosa que en abstracte queda molt solemne, però que té a molt a veure amb les lleis d'estrangeria i amb la protecció social i amb la nostra actuació a la vida quotidiana.
I a més a més en el tema de l'estrangeria penso que a part de qüestions ètiques (fraternitat, llibertat, educació, salut, drets humans, deutes històrics, igualtat, explotació dels països del Sud), cristianes (no som tots germans i fills de Déu? No ha vingut Jesús per a tothom o només ha vingut per a Occident?) hi ha també qüestions pràctiques. Em pregunto si, mirant a vint anys vista preferiríem una societat on:

• un grup important de ciutadans hagi hagut de viure ininterrompudament amb la por al cos, lluny de les seves famílies, pendent de la policia i d'una paralització administrativa (perquè això de l'expulsió no és gens real, a la pràctica és una mena de brindis al sol amb què certs polítics juguen)
• un grup nombrós d'infants no hagi tingut accés a l'educació i a una educació de qualitat;
• infants i adults no tinguin drets sanitaris i, per tant, arrosseguin malalties sense tractament
• I el manteniment d'una colla de prejudicis mutus, entre moltes altres coses.

Una societat esquinçada i amb un ampli voral ple de marginació és més intel·ligent? Jo vull que els ciutadans estrangers puguin complir amb els seus deures que jo (fiscals, veïnals, ciutadans...). I, per fer-ho, han de poder sotmetre's a les mateixes lleis que jo mateixa, i no a unes altres.

Mercè