Aquesta tarda hi he anat, disposada a passar-hi moooolta estona. I no m'he equivocat gaire: han estat tres horetes ben bones, acompanyada de cinc dones més, totes enclaustrades tota l'estona en un espai petit. Potser jo era la més jove.
La perruqueria sol fer-me mandra. No sé mai què he de demanar i per sort la meva perruquera, que en sap molt i em coneix de fa molt de temps, miraculosament fa i desfà de manera que sempre m'hi acabo trobant bé. De fet és l'únic servei, junt amb el dentista, que no he traspassat a Viladecans.
També és la meva estoneta de xafarderia a través de les revistes del cor, i de converses que de vegades m'he mirat des d'una certa distància. De fet la perruquera em té catalogada com a dona-casada-amb-un-capellà i per aquest motiu moltes vegades treu a la conversa temes relacionats amb el cristianisme. De vegades em sento damunt les espatlles tot el pes de l'Església Catòlica, de vegades em diverteix i en més d'una ocasió ha donat peu a una tertúlia interessant.
Avui la conversa ha girat a l'entorn de tres eixos:
1. la relació entre àpats, fills i néts. És a dir, la constatació de les meves contertulianes que havien malcriat els fills, que els havien acostumat a menjar malament i a ser desagraïts. S'ho han dit elles mateixes, penso que amb raó. I la seva dependència d'aquest tipus de relació que les feia a elles sentir-se útils, però que tenia un preu car: una feinada immensa per a elles i la manca d'autonomia dels fills. Situació que esdevenia greu quan elles tenien, com era el cas, problemes de salut que les feia passar de cuidadores a cuidades...
2. El càncer. Tres de les dones presents havien passat el mal tràngol de la químio, de la pèrdua de cabells, de la baixa autoestima, de la por davant de la mort i l'alegria del suport famillar i de l'anar trobant nous estímuls: des de l'arribada d'un nét a l'aprenentatge de la dansa del ventre, que tenia bones conseqüències rehabilitadores per al moviment del braç, curiosament. En parlaven amb unes ganes encomanadisses de viure i totes deien que el càncer els havia canviat els valors i que ara apreciaven tot allò de positiu que se'ls posava per davant.
3. El tarot, la màgia, el mal d'ull... Un pessic de fe en les cartes, però no tanta com per dipositar-hi les decisions importants. Han sortit a la conversa algunes "bruixes" poblenovines que segons sembla feien diners a base de la por i el patiment de la gent...
Converses de dones, converses de perruqueria, en les quals no he participat gaire. Però m'ha semblat intuir-hi càrregues de fons i una complicitat agradable. La comunicació m'ha semblat sincera. Quan és així, la perruqueria esdevé un espai privilegiat. O no?
La perruqueria sol fer-me mandra. No sé mai què he de demanar i per sort la meva perruquera, que en sap molt i em coneix de fa molt de temps, miraculosament fa i desfà de manera que sempre m'hi acabo trobant bé. De fet és l'únic servei, junt amb el dentista, que no he traspassat a Viladecans.
També és la meva estoneta de xafarderia a través de les revistes del cor, i de converses que de vegades m'he mirat des d'una certa distància. De fet la perruquera em té catalogada com a dona-casada-amb-un-capellà i per aquest motiu moltes vegades treu a la conversa temes relacionats amb el cristianisme. De vegades em sento damunt les espatlles tot el pes de l'Església Catòlica, de vegades em diverteix i en més d'una ocasió ha donat peu a una tertúlia interessant.
Avui la conversa ha girat a l'entorn de tres eixos:
1. la relació entre àpats, fills i néts. És a dir, la constatació de les meves contertulianes que havien malcriat els fills, que els havien acostumat a menjar malament i a ser desagraïts. S'ho han dit elles mateixes, penso que amb raó. I la seva dependència d'aquest tipus de relació que les feia a elles sentir-se útils, però que tenia un preu car: una feinada immensa per a elles i la manca d'autonomia dels fills. Situació que esdevenia greu quan elles tenien, com era el cas, problemes de salut que les feia passar de cuidadores a cuidades...
2. El càncer. Tres de les dones presents havien passat el mal tràngol de la químio, de la pèrdua de cabells, de la baixa autoestima, de la por davant de la mort i l'alegria del suport famillar i de l'anar trobant nous estímuls: des de l'arribada d'un nét a l'aprenentatge de la dansa del ventre, que tenia bones conseqüències rehabilitadores per al moviment del braç, curiosament. En parlaven amb unes ganes encomanadisses de viure i totes deien que el càncer els havia canviat els valors i que ara apreciaven tot allò de positiu que se'ls posava per davant.
3. El tarot, la màgia, el mal d'ull... Un pessic de fe en les cartes, però no tanta com per dipositar-hi les decisions importants. Han sortit a la conversa algunes "bruixes" poblenovines que segons sembla feien diners a base de la por i el patiment de la gent...
Converses de dones, converses de perruqueria, en les quals no he participat gaire. Però m'ha semblat intuir-hi càrregues de fons i una complicitat agradable. La comunicació m'ha semblat sincera. Quan és així, la perruqueria esdevé un espai privilegiat. O no?
Mercè
Comentaris