Plenitud d'agenda, plenitud de vida?

View more documents from puntviladecans.

Cap de setmana intens, aquest, en què no he pogut pas fer ni de bon tros tot el que m'havia proposat.
S'està repetint massa aquesta situació d'acabar la setmana amb una llarga llista inassolible de "deures", però no tinc gens clar per on he de tallar. El problema és que cada dia estic més cansada que l'anterior i tot em va costant més. Però tot m'atrau, tot m'agrada, tot em sembla necessari. I em vaig embolicant més i més. D'altra banda, penso que ara la salut i la situació familiar ho permeten. És un moment més aviat estrany, una mica insòlit. Té un punt de "fàustic", com si em costés massa d'acceptar les limitacions, com si em volgués vendre l'ànima no exactament per viure més anys, sinó per poder fer més coses. No es diferencia gaire. I Faust sempre va a la seva. De fet no pot ser bo. Deu ser el punt en què la gent s'enganxa a la coca.
Per sort la vida trenca aquestes rutines. Dissabte, amb l'enterrament de l'A., multitudinari, ben preparat i molt emotiu. El valor de l'amistat es va remarcar molt. Em va fer pensar que molts de nosaltres segurament hem anat substituint el suport familiar pel suport dels amics. I això dels amics de vegades entra en conflicte amb l'activitis, perquè té més a veure amb ser-hi que no pas amb fer, encara que de vegades convingui activar-se.
Dissabte molts dels assistents a l'enterrament vam passar al cap d'un parell d'hores a una celebració d'aniversari. Va ser una bona cosa lligar tots dos actes. Com si tots fossim molt més conscients de la nostra fragilitat i simultàniament del nostre valor. Estàvem sensibles. I va ser una festa tranquil·la, de les que m'agraden i conviden a la conversa amb uns i altres.
En fi, us deixo amb el Punt de Trobada. Ja veieu que encara que gemegui acabo trobant una estoneta per al blog...
Mercè Solé

Comentaris

montserratqp ha dit…
I t´ho agraïm, Mercè, que trobis les estones per escriure.
Des del meu ritme tranquil de vida (sense agenda), quan et llegeixo sento una certa recança i alhora una forta admiració per tanta Vida.
Mercè Solé ha dit…
Doncs gràcies. A mi també m'agrada molt aquesta mena de comunicació que tenim. Visca en Marçal!
Em va agradar molt que vinguéssiu a la festa. Per a mi va ser molt intens, tinc ganes d'escriure al blog els sentiments contradictoris, de goig i dol que vaig viure. Encara ho estic paint, no tant fer els quaranta com aquest sentiment de passar d'una banda a l'altra tan vertiginosament.
Em vaig quedar, però, amb el sentiment que no havia pogut parlar amb vosaltres. És el que té estar per a tothom: que no estàs per a ningú.
Una abraçada, i gràcies per venir
Mercè Solé ha dit…
No pateixis, Maria. Quan es fa un invent d'aquesta mena això sempre passa. Però queda compensat per l'oportunitat de barrejar amics de diferents procedències, de trobar gent que fa anys que no veus... Jo m'ho vaig passar la mar de bé...