Per raons de feina, aquests dies he visitat algunes comunitats de religioses, de les que viuen en pisos en barris de treballadors o en zones marginals. L'opció de la vida religiosa té avui molt pocs adeptes, vull dir, molt poques vocacions. A mi em semblava natural, perquè estic segura que molta gent s'hi havia apuntat, anys enrere, perquè la vida religiosa representava una oportunitat de formació per a persones que no podien accedir-hi d'altra manera i, per a les dones, una oportunitat de fer coses més interessants que casar-se o que dur la vida d'una dona soltera, que anys enrere comptava amb moltes limitacions socials i professionals. La vida monàstica, en canvi, sempre m'ha semblat que en el nostre món té una singularitat, una identitat, molt més fàcil de distingir que la vida religiosa.
Alliberada, doncs, d'altres interessos, la vida religiosa pot renéixer amb noves propostes i noves formes. I em mirava el tancament i reorganització de comunitats que m'estimo molt, com les Germanetes de l'Assumpció, amb una certa resignació.
La veritat és que la meva aproximació aquests dies, m'ha fet pensar que no sabem veure allò de bo que tenim al davant. M'he anat trobant amb dones, algunes ja jubiladíssimes, que continuen lluitant amb energia i senzillesa als barris on viuen. Dones que tenen cura de fer del seu entorn un lloc de pau, que estan disponibles les 24 hores, que acompanyen persones sense llar, amb VIH, disminuïts, malalts mentals... O que són presents a les organitzacions socials, veïnals, feministes i polítiques, amb un sentit crític i una capacitat militant que no és gens comuna. O que continuen iniciant joves a la JOC amb tot el que això comporta. I això ho fan des de pisos molt senzills (de vegades a alguna li toca dormir al menjador), i des de les seves pròpies xacres, que ja tenen una edat. Totes han viscut de la seva feina (algunes fent neteges, com qualsevol dona d'un barri senzill) i ara ho fan de la seva jubilació.
Viuen molt austerament, comparteixen el que tenen, se les veu contentes, tenen la casa oberta i estan obertes elles mateixes a les novetats, tenen criteri social, eclesial i polític. Jo hi veig un sagrament, un signe gratuït de la presència de Déu entre nosaltres. I penso que té molt de sentit. Són invisibles perquè són febles i probablement tenen poc glamour als ulls d'una societat que valora l'aparença, la joventut el diner i sobretot el conformisme. Son dones, solteres i grans. No sortiran a la portada del Vanity Fair. Però precisament per això, per la seva aparent feblesa i iper la gratuïtat del seu gest, poden ser signe per a tots nosaltres, perquè Déu no es manifesta en allò gran i poderós, sinó en els més petits.
Penso en elles avui, que tenen una trobada a què m'hagués agradat anar (i ha guanyat la celebració del dia dels discapacitats aquí a Viladecans). I els agraeixo profundament la seva forma de viure la fe.
Alliberada, doncs, d'altres interessos, la vida religiosa pot renéixer amb noves propostes i noves formes. I em mirava el tancament i reorganització de comunitats que m'estimo molt, com les Germanetes de l'Assumpció, amb una certa resignació.
La veritat és que la meva aproximació aquests dies, m'ha fet pensar que no sabem veure allò de bo que tenim al davant. M'he anat trobant amb dones, algunes ja jubiladíssimes, que continuen lluitant amb energia i senzillesa als barris on viuen. Dones que tenen cura de fer del seu entorn un lloc de pau, que estan disponibles les 24 hores, que acompanyen persones sense llar, amb VIH, disminuïts, malalts mentals... O que són presents a les organitzacions socials, veïnals, feministes i polítiques, amb un sentit crític i una capacitat militant que no és gens comuna. O que continuen iniciant joves a la JOC amb tot el que això comporta. I això ho fan des de pisos molt senzills (de vegades a alguna li toca dormir al menjador), i des de les seves pròpies xacres, que ja tenen una edat. Totes han viscut de la seva feina (algunes fent neteges, com qualsevol dona d'un barri senzill) i ara ho fan de la seva jubilació.
Viuen molt austerament, comparteixen el que tenen, se les veu contentes, tenen la casa oberta i estan obertes elles mateixes a les novetats, tenen criteri social, eclesial i polític. Jo hi veig un sagrament, un signe gratuït de la presència de Déu entre nosaltres. I penso que té molt de sentit. Són invisibles perquè són febles i probablement tenen poc glamour als ulls d'una societat que valora l'aparença, la joventut el diner i sobretot el conformisme. Son dones, solteres i grans. No sortiran a la portada del Vanity Fair. Però precisament per això, per la seva aparent feblesa i iper la gratuïtat del seu gest, poden ser signe per a tots nosaltres, perquè Déu no es manifesta en allò gran i poderós, sinó en els més petits.
Penso en elles avui, que tenen una trobada a què m'hagués agradat anar (i ha guanyat la celebració del dia dels discapacitats aquí a Viladecans). I els agraeixo profundament la seva forma de viure la fe.
Comentaris
marta d