Estic una mica commocionada perquè aquesta setmana han mort tres persones properes i estimades.
Una és el pare d'un bon amic. Tenia 85 anys i feia temps que estava malament. Havia estat una persona molt activa i acollidora, imaginativa, esperançada, una persona lliure. D'un tarannà que va compartir amb la seva dona i que va transmetre als seus fills. Jo no el coneixia pas gaire, però anys enrere recordo que la família em va convidar a passar uns dies a una casa que tenia fora. Aquell any per a mi era de vaques molt flaques i no estava gaire animada. El seu oferiment em va anar molt bé. El seu funeral va ser un acte serè i afectuós, que la Montserrat descriu molt bé aquí.
L'A. ha mort el dia que feia 47 anys. Des de l'estiu arrossegava un càncer molt avançat. M'ha impressionat aquesta tarda la seva dona quan em deia que no és cert que la mort sigui una cosa tan terrible. Que junts han plorat molt, que els ha costat temps i dolor d'acceptar-ho, però que ho han viscut amb pau, amb estimació, amb l'agraïment de tot el que han rebut i amb la confiança que ella i els fills se'n sortiran. I també que a l'A. li ha anat bé viure a fons l'espiritualitat i la seva fe, acomiadar-se de familiars i amics. Ha estat un procés intens i compartit que ha valgut la pena. La Maria, al seu blog, també en parlava.
I en J.LL., amb 63 anys, ha mort sobtadament. Era una persona discretíssima, de les que sempre són al peu del canó. Treballador manual, militant de l'ACO, d'ICV i de tota causa solidària que es posés per davant. Pertany a aquella generació de l'ACO que ens va acollir als que veníem de la JOBAC i que per a mi han esdevingut punt de referència. No només pel que fan, sinó pel que són.
La mort continua descol·locant. Ho penso amb por i amb esperança. Ni idea de què hi pot haver després, però la confiança en el Pare em fa pensar que no deu ser gaire dolent com no ho és, per a mi, la vida. Potser ho dic massa des d'una situació privilegiada. De fet ja he viscut, i amb intensitat, per damunt de la mitjana de molta gent d'arreu. En tinc 52, no us penseu, però aquesta idea, molt presumptuosament, ja em va venir al cap quan en tenia 17 ò 18, al Liceu, tot escoltant el final de l'Aida, amb la Caballé i el Domingo. Va ser la sensació que només per allò ja valia la pena haver viscut. Després, és clar, he trobat moltes més coses a la vida, que ni tan sols imaginava... I potser encara en trobaré moltes més. Però el sentit de la vida no sembla que hagi d'estar relacionat necessàriament amb la seva durada.
Penso en la pregària de completes: que el Senyor ens concedeixi una nit tranquil·la i una fi benaurada. La fotografia és feta des de la petita església de Sant Marcel de Bor, i des de l'angle en què m'hi he assegut unes quantes vegades a fer pregària.
L'A. ha mort el dia que feia 47 anys. Des de l'estiu arrossegava un càncer molt avançat. M'ha impressionat aquesta tarda la seva dona quan em deia que no és cert que la mort sigui una cosa tan terrible. Que junts han plorat molt, que els ha costat temps i dolor d'acceptar-ho, però que ho han viscut amb pau, amb estimació, amb l'agraïment de tot el que han rebut i amb la confiança que ella i els fills se'n sortiran. I també que a l'A. li ha anat bé viure a fons l'espiritualitat i la seva fe, acomiadar-se de familiars i amics. Ha estat un procés intens i compartit que ha valgut la pena. La Maria, al seu blog, també en parlava.
I en J.LL., amb 63 anys, ha mort sobtadament. Era una persona discretíssima, de les que sempre són al peu del canó. Treballador manual, militant de l'ACO, d'ICV i de tota causa solidària que es posés per davant. Pertany a aquella generació de l'ACO que ens va acollir als que veníem de la JOBAC i que per a mi han esdevingut punt de referència. No només pel que fan, sinó pel que són.
La mort continua descol·locant. Ho penso amb por i amb esperança. Ni idea de què hi pot haver després, però la confiança en el Pare em fa pensar que no deu ser gaire dolent com no ho és, per a mi, la vida. Potser ho dic massa des d'una situació privilegiada. De fet ja he viscut, i amb intensitat, per damunt de la mitjana de molta gent d'arreu. En tinc 52, no us penseu, però aquesta idea, molt presumptuosament, ja em va venir al cap quan en tenia 17 ò 18, al Liceu, tot escoltant el final de l'Aida, amb la Caballé i el Domingo. Va ser la sensació que només per allò ja valia la pena haver viscut. Després, és clar, he trobat moltes més coses a la vida, que ni tan sols imaginava... I potser encara en trobaré moltes més. Però el sentit de la vida no sembla que hagi d'estar relacionat necessàriament amb la seva durada.
Penso en la pregària de completes: que el Senyor ens concedeixi una nit tranquil·la i una fi benaurada. La fotografia és feta des de la petita església de Sant Marcel de Bor, i des de l'angle en què m'hi he assegut unes quantes vegades a fer pregària.
Mercè
Comentaris
Una abraçada, i fins demà!
T'acompanyo en el sentiment. I no és una frase feta.
Una abraçada!!!