Aquest cap de setmana he estat a Tolosa de Llenguadoc, que és una ciutat que m’agrada molt i és molt relaxant. Tot i que a la nit és perillosa en alguns racons: un grup de joves, un dels quals duia una moto, em va acorralar i van fer veure que volien atropellarme: a França estan pitjor que aquí... sort que contemplar Saint-Sernin et fa oblidar tots els mals...
Una de les coses noves que aquest cop vaig descobrir va ser la “Maison d’Occitanie / Ostal d’Occitània”, un casal situat en un palau molt ben restaurat, que l’ajuntament ha cedit a les entitats que es dediquen a la promoció de la llengua occitana. Tenen obert cada dia, incloent-hi dissabtes i diumenges a la tarda, i fan cursos d’occità, publicacions, treballs filològics, sessions d’estudi, trobades diverses... El lloc té molt bona pinta, i si a més algú escombrés el carrer de tant en tant, encara estaria millor. Per si voleu anar-hi, és al carrer Malcousinat número 11, vora la plaça Esquirol.
Doncs bé. Entre altres coses, hi havia un cartell penjat a l’entrada, per anunciar les classes d’occità, que deia: “Pas besonh de portar lo berret per parlar occitan”. El “berret” és una mena de boina autòctona, com la nostra barretina o la txapela basca. I la frase vol dir, com és obvi, que per parlar occità no cal ser especialment patriota ni especialment defensor de les tradicions: simplement, cal considerar la llengua com un valor cívic, com una riquesa col•lectiva; un plantejament que aquí, per cert, a vegades em fa por que s’estigui oblidant. Jo no sé si se’n sortiran, perquè l’occità realment està molt perdut. Però vaig veure que tenen una xarxa d’entitats a tot el territori força àmplia. I han aconseguit unificar l’ortografia, cosa que fa que l’occità es pugui veure com una llengua endreçada i madura, no com un simple conjunt de dialectes. Tant de bo aconsegueixin recuperar aquesta llengua que antigament va tenir tanta força i tanta difusió.
I si en teniu ganes, sapigueu que aquest dissabte, dia 24, a les dues de la tarda (quins horaris!) a Carcassona hi ha una mani amb el simple lema “Per la lenga occitana”, organitzada per l’associació “Anem Òc”. (Josep Lligadas)
Una de les coses noves que aquest cop vaig descobrir va ser la “Maison d’Occitanie / Ostal d’Occitània”, un casal situat en un palau molt ben restaurat, que l’ajuntament ha cedit a les entitats que es dediquen a la promoció de la llengua occitana. Tenen obert cada dia, incloent-hi dissabtes i diumenges a la tarda, i fan cursos d’occità, publicacions, treballs filològics, sessions d’estudi, trobades diverses... El lloc té molt bona pinta, i si a més algú escombrés el carrer de tant en tant, encara estaria millor. Per si voleu anar-hi, és al carrer Malcousinat número 11, vora la plaça Esquirol.
Doncs bé. Entre altres coses, hi havia un cartell penjat a l’entrada, per anunciar les classes d’occità, que deia: “Pas besonh de portar lo berret per parlar occitan”. El “berret” és una mena de boina autòctona, com la nostra barretina o la txapela basca. I la frase vol dir, com és obvi, que per parlar occità no cal ser especialment patriota ni especialment defensor de les tradicions: simplement, cal considerar la llengua com un valor cívic, com una riquesa col•lectiva; un plantejament que aquí, per cert, a vegades em fa por que s’estigui oblidant. Jo no sé si se’n sortiran, perquè l’occità realment està molt perdut. Però vaig veure que tenen una xarxa d’entitats a tot el territori força àmplia. I han aconseguit unificar l’ortografia, cosa que fa que l’occità es pugui veure com una llengua endreçada i madura, no com un simple conjunt de dialectes. Tant de bo aconsegueixin recuperar aquesta llengua que antigament va tenir tanta força i tanta difusió.
I si en teniu ganes, sapigueu que aquest dissabte, dia 24, a les dues de la tarda (quins horaris!) a Carcassona hi ha una mani amb el simple lema “Per la lenga occitana”, organitzada per l’associació “Anem Òc”. (Josep Lligadas)
Comentaris