Tornem a estar desbordats a la Càritas parroquial. Avui era el primer dia d'atenció al públic després de vacances i de Festa Major, i ens hem trobat una gentada impressionant. Molta gent en situació d'atur de llarga durada. Alguns, força deprimits. Baralles a la cua, agressivitat... Ufff.
No sé pas a quina hora deu haver plegat la companya que s'ocupa de fer els vals per a la distribució d'aliments. De fet sempre he estat una mica escèptica sobre els beneficis de repartir menjar. Sovint em sembla més aviat un recurs que ens tranquil·litza més a nosaltres que no pas ajuda realment la gent. Una mena d'efecte "placebo" per a voluntaris, professionals i per als interessats. Però sospito que aquesta vegada ni nosaltres no ens quedarem tranquils. Potser ens anirà bé per buscar altres sortides més dignes.
Penso en el president de la Confederació de Caixes d'Estalvi, que amb tota la barra, reclama, a part d'eleccions generals, apujar els impostos a qui ja en paga el gruix: els assalariats. I ho reclamen aquells que, a part de tenir i conservar un bon sou, s'han permès jugar a cromos amb els diners i han fet dubtoses i irresponsables operacions especulatives que ens han portat on som. Quan veig les petites economies familiars embolicades amb semblants hipoteques penso que ens hem grillat tots plegats. Però sobretot penso que les entitats financeres no deuen saber comptar. Si més no, comptar altres coses que no siguin els propis beneficis. Resulta que ara els saben greu els ajuts socials, però no han dubtat a reclamar a l'Administració que els tragués del sot on ells mateixos s'havien posat.
Al costat d'això, les despeses futboleres (i no només les del Madrid, per cert) i les estafes "Milleteres". I mesures del govern que contribueixen encara més al desconcert i a la precarietat. De tant en tant em pregunto: si no s'apugen els impostos per als qui més tenen, d'on pensa la gent que sortiran els diners? Qui pagarà la factura?
Aquesta tarda els he tingut al davant, molts dels qui acaben pagant: amb la seva vivenda, el seu benestar, la seva família, el seu temps, el seu esforç...
No sé pas a quina hora deu haver plegat la companya que s'ocupa de fer els vals per a la distribució d'aliments. De fet sempre he estat una mica escèptica sobre els beneficis de repartir menjar. Sovint em sembla més aviat un recurs que ens tranquil·litza més a nosaltres que no pas ajuda realment la gent. Una mena d'efecte "placebo" per a voluntaris, professionals i per als interessats. Però sospito que aquesta vegada ni nosaltres no ens quedarem tranquils. Potser ens anirà bé per buscar altres sortides més dignes.
Penso en el president de la Confederació de Caixes d'Estalvi, que amb tota la barra, reclama, a part d'eleccions generals, apujar els impostos a qui ja en paga el gruix: els assalariats. I ho reclamen aquells que, a part de tenir i conservar un bon sou, s'han permès jugar a cromos amb els diners i han fet dubtoses i irresponsables operacions especulatives que ens han portat on som. Quan veig les petites economies familiars embolicades amb semblants hipoteques penso que ens hem grillat tots plegats. Però sobretot penso que les entitats financeres no deuen saber comptar. Si més no, comptar altres coses que no siguin els propis beneficis. Resulta que ara els saben greu els ajuts socials, però no han dubtat a reclamar a l'Administració que els tragués del sot on ells mateixos s'havien posat.
Al costat d'això, les despeses futboleres (i no només les del Madrid, per cert) i les estafes "Milleteres". I mesures del govern que contribueixen encara més al desconcert i a la precarietat. De tant en tant em pregunto: si no s'apugen els impostos per als qui més tenen, d'on pensa la gent que sortiran els diners? Qui pagarà la factura?
Aquesta tarda els he tingut al davant, molts dels qui acaben pagant: amb la seva vivenda, el seu benestar, la seva família, el seu temps, el seu esforç...
Mercè Solé
Comentaris