Notícies d'estiu

Va haver-hi un temps en què des d'entitats diverses on col·laborava (veïnals, d'Església, sindicals...) ens preguntàvem què havíem de fer perquè els mitjans de comunicació es fessin ressò de la nostra activitat: de reivindicacions, de lluites o senzillament de projectes i treballs col·lectius. Els amics periodistes sempre ens feien la pedagogia adequada: què és notícia i què no n'és, com es fa una nota de premsa, com cal vetllar els contactes amb els mitjans... Una cosa d'aquelles que entens fàcilment, però que va costant d'assimilar a la pràctica. I de fet encara no ho hem assimilat. A les entitats i moviments, tenim tendència a expressar-nos en inacabables manifestos i resolucions, que no solen aportar cap novetat i que resulten més aviat indigestos per als mitjans. Sovint pensem fins i tot que pel fet de dir una cosa de forma radical, ja hem fet la feina. És a dir, som radicals perquè ens expressem d'una manera que ens sembla radical. Però, és clar, hi hauria dues objeccions a fer: de vegades ens expressem en un argot ininteligible per als no iniciats, o agressiu, cosa que redueix l'entusiasme als qui són de la mateixa corda. I, sobretot, és que no som pas radicals per allò que diem, sinó més aviat pel que fem. I canviar el nostre fer són figues d'un altre paner.

Tot això per dir que em preocupa i em desconcerta cada vegada mes l'actitud dels mitjans de comunicació. I en poso tres exemples d'aquest estiu:

1. S'ha de parlar de futbol cada dia, a totes hores. Tant si hi ha notícia com si no n'hi ha. Encara que no hi hagi ni un trist partit a mig termini. Aquest estiu hi ha hagut la mort de Dani Jarque. I els mitjans han fet una re-creació considerable d'un fet de per si tan dolorós. Només pel fet d'informar matxaconament des de l'estadi van aconseguir que hi anés molta gent. No és pas que em sembli malament, però crec que no s'ha de confondre amb una reacció espontània de la gent, sinó amb la recerca d'espectacle. Crec que la família va fer santament de preservar la seva intimitat. D'altra banda es va crear un clima de frenesí diplomàtic per avançar unes gestions de repatriació del cos que es preveien burocràtiques, però que són les normals per a tothom. I no em sembla que fora de l'excitació que creaven els mitjans, hi hagués més dolor o més pressa que en d'altres casos.
   
2. El PP continua fent mèrits en els jutjats i decideix acusar el govern d'espionatge (cosa que no deixa de tenir certa gràcia, perquè sembla que si hi ha alguna cosa demostrada és que el primer a "autoespiar-se" és el PP mateix). Clarament és una maniobra per centrar l'atenció en una altra cosa que no siguin els embolics de corrupció.I els mitjans de comunicació hi dediquen tot el temps i l'espai del món. Jo crec que unes declaracions fetes sense roda de premsa (si més no, algunes), sense contrastar i sense provar en un moment en què interessa despistar, és greu que obtinguin tant de ressò. Aconseguiran que a còpia de parlar-ne la gent s'ho cregui. El PP mou els fils i els mitjans responen. Doncs és un flac favor a la democràcia.
3. I aquesta tercera l'he vist esbiaixada, o sigui que potser no ho descric correctament. Un personatge de la tele-escombraria es vanta de no pagar la pensió d'aliments als fills. I amenaça al llarg de molts programes i de moltes declaracions de matar-se i/o de fugar-se. I finalment es lliura a la policia davant de les càmeres de televisió de la seva cadena. Això és una comèdia en què es frivolitza sobre una realitat que molta gent pateix cruelment. A mi em sembla de jutjat de guàrdia.
   

En parlava amb uns amics periodistes l'altre dia. I em deien que els mitjans "creen" bona part de la realitat que transmeten. I deuen tenir raó.
I sí, és veritat, que les entitats no sabem transmetre allò que vivim d'una forma periodísticament raonable. Però també ho és que no som res al costat de l'interès que desvetlla un personatge com la Belén Esteban. Anava dir, què tindrà ella que no tinguem nosaltres?

Mercè