divendres, 28 d’agost de 2009

La bicicleta


En Jordi ha recuperat per al blog aquesta història, que va escriure ja fa uns anys, i que li va corregir en Manuel Tosca, un poeta viladecanenc mort no fa gaires mesos.
A en Jordi li encanta escriure, com a dos dels seus germans. S'hi passa hores, rumia bé les seves històries, es fa corregir el text per algú de nosaltres, i ara malda per anar a classes de català. No sé pas si trobarem un marc adequat perquè pugui treballar-hi, però farem el possible. El seu interès, la seva il·lusió, les seves ganes, trenquen molts clixés.


En Joel i la seva família estaven dinant un àpat de germans, pares i avis. Ell era molt petit, tenia menys de set anys i havent dinat va fer com la majoria dels nanos, va voler sortir al pati a jugar; ell no era com un adult que pensa racionalment, era un nen entremaliat que no sabia amb què es podia fer mal i amb què no. Quan va arribar al pati va trobar una bicicleta i tot xino-xano va acostar-s'hi; li agradaven molt les bicicletes i va començar a remenar i remenar fins que se li va quedar un dit enganxat a la cadena.
Pobre Joel! No sabia que es podia haver fet molt de mal. El petit vailet Joel plorava i plorava. El seu dit estava ferit, bramava i bramava i bramava cada cop més fort. Al començament, ningú no li feia cas, perquè era un nano que per no res cridava i semblava que s'hagués de morir. Però un germà va adonar-se que aquell bram era molt fort i no parava i va anar a veure què passava, es va tombar i es trobà el petit vailet enganxat a la cadena de la bicicleta.
Pares, avis i germans, tots espantats anaren a cridar un paleta que estava construint uns pisos al costat de casa seva. Aquell home va venir i va serrar la cadena de ferro. En Joel ja sabia que aquella cosa feia molt de mal i segurament no ho tornaria a fer mai més a la vida. He dit cosa perquè el nostre protagonista no sabia les parts d'una bicicleta i des d'ara se la miraria amb més respecte i por.
El petit vailet Joel és ara un adult i no li desitja a ningú la seva mala experiència.
Això és com el conte del pastor mentider que a la tercera vegada de cridar "que vel el llop!" els companys no el van ajudar i el llop, que va venir de debò, el va deixar sense ovelles.
Si en Joel No hagués estat tan escandalós i ploraner altres vegades, a l'hora que s'havia fet mal de debò, els seus germans haguessin vingut més de pressa i no hagués girat la cadena fins a fer necessari que la tallés el paleta.
I ve't aquí la història d'una desagradable experiència i el seu ensenyament.
Jordi Lligadas