Llegeixo a La Vanguardia que darrerament s’han tancat mitja dotzena de centres especials de treball, que donaven feina a persones amb discapacitat física o psíquica, afectats per la crisi. De fet a Caviga, que no és un centre especial de treball, sinó un taller ocupacional, ja fa molts mesos que la crisi es fa notar. Els educadors fan mans i mànigues per anar trobant feines a fer per als nois i noies del taller, perquè, tot i que només un petit grup podria desenvolupar una jornada laboral, és bo per a ells aproximar-se al món del treball per raons òbvies.
Les 7.500 persones que formen part d’aquestes empreses són, doncs, a la corda fluixa. Fa vint-i-cinc anys que no s’han actualitzat els ajuts de l’administració pública a aquest tipus d’empreses i ara tampoc no han rebut cap ajut especial. Corre un manifest, que no he vist, que té el suport de CiU en la seva reivindicació (jo em pregunto perquè els partits només s’interessen per determinats problemes quan són a l’oposició i no quan tenen majoria absoluta, en què podrien deixar lligades moltes coses per al futur…).
Jo encara hi afegiria que hi ha moltes persones amb disminució que podrien incorporar-se al mercat laboral si tinguessin feina. És el cas d’en Jordi i de molts dels seus companys, que en teoria es preparen per començar a treballar. És difícil que ho puguin fer si no hi ha feina per a ells. Per bons que siguin els insertors laborals, la seva feina està abocada al fracàs si no es creen llocs de treball!
I encara més. Intueixo que les places en els centres ocupacionals també són escasses. Recordo els dos anys que ens vam passar amb en Jordi rondant de centre en centre. Va tenir la sort que es va obrir un centre a Viladecans, si no, probablement, encara hi seríem.
Mentrestant paguem entre tots gran quantitat de motos i de cotxes que deuen ser un gran bé públic. Capitalismus dixit.
Les 7.500 persones que formen part d’aquestes empreses són, doncs, a la corda fluixa. Fa vint-i-cinc anys que no s’han actualitzat els ajuts de l’administració pública a aquest tipus d’empreses i ara tampoc no han rebut cap ajut especial. Corre un manifest, que no he vist, que té el suport de CiU en la seva reivindicació (jo em pregunto perquè els partits només s’interessen per determinats problemes quan són a l’oposició i no quan tenen majoria absoluta, en què podrien deixar lligades moltes coses per al futur…).
Jo encara hi afegiria que hi ha moltes persones amb disminució que podrien incorporar-se al mercat laboral si tinguessin feina. És el cas d’en Jordi i de molts dels seus companys, que en teoria es preparen per començar a treballar. És difícil que ho puguin fer si no hi ha feina per a ells. Per bons que siguin els insertors laborals, la seva feina està abocada al fracàs si no es creen llocs de treball!
I encara més. Intueixo que les places en els centres ocupacionals també són escasses. Recordo els dos anys que ens vam passar amb en Jordi rondant de centre en centre. Va tenir la sort que es va obrir un centre a Viladecans, si no, probablement, encara hi seríem.
Mentrestant paguem entre tots gran quantitat de motos i de cotxes que deuen ser un gran bé públic. Capitalismus dixit.
Mercè Solé
Comentaris
“Capitalismus dixit”?. Ja tenim el boc expiatori, el culpable de tot. Altres vegades anomenat “neoliberalisme”. El “mal per definició”.
Fa temps que em van explicar que a l’Hospitalet (juraria que a Can Serra), un líder veïnal en ser interpel·lat en el sentit que la seva argumentació semblava confusa, va respondre “eso es lo quiere el capitalismo, que lo veamos confuso para salirse con la suya”.
És lamentable la situació que exposes. I molt. Massa tractant-se de les persones a les que afecta.
La observació que fas, per contrast amb la penúria d’aquests centres, de que paguem cotxes i motos, és prou adient i em porta, inevitablement, a aquell post en que ens explicaves la teva objecció fiscal respecte de l’exèrcit.
Hi hauria causa més que suficient per a fer objecció fiscal respecte de subvencions del ministeri i conselleria d’Indústria. (Que, per cert, els sindicats aplaudeixen, a més d’aplaudir el riu de diners públics que faran que es fabriqui aquí el famós Q3).
De la mateixa manera que n’hi hauria –i jo en sóc especialment sensible- per a fer objecció a tots els organisme públics que llencen, repeteixo, llencen, sacs de diners en la mal dita “publicitat institucional” i que no és si no propaganda a favor del partit que governa –uns i altres- cada institució.
I no anomeno més motius per a fer objecció fiscal per no allargar-me.
En canvi, veus? jo crec que –avui espanyol, demà comunitari?- cal tenir un exèrcit ben preparat.
Va haver-hi un moviment social –que no vaig compartir ni comparteixo- que amb un poc consistent discurs antimilitarista va aconseguir que els que ho teniu per convenient objecteu fiscalment l'exèrcit.
Per al que tu denuncies, tal vegada amb un moviment semblant s’aconseguiria. I aquí sí que jo m’hi afegeixo. Però, pel que sembla, no hi és. I no ho podem resoldre, com aquell dirigent veïnal, fotent-li el “sambenito” al capitalisme.
Un plaer “conversar” amb tu. Amb independència que tots aprenem de tots.
Gran idea, això de les diverses motivacions per a l'objecció fiscal. Jo m'hi apunto, bàsicament perquè la proposta no és deixar de pagar, sinó dedicar els diners a allò que s'ho val. Jo també odio les campanyes institucionals.
I sobre l'exèrcit, crec que he de pensar-hi més. Visc de clixés antics, potser, i no sóc gaire pacifista per tarannà, però no em refio gens de les institucions armades i violentes. Poques vegades actuen de debò a la defensiva... De tota manera em sembla que renunciar a l'exèrcit és una cosa molt més seriosa que el meu pacifisme de pa sucat amb oli. I també penso que si hi ha d'haber exèrcit, cal que tots ens hi taquem les mans, i per tant jo seria dels de la lleva obligatòria, per a homes i dones. Un pou de contradiccions, ja veus.
La cultura de la pau és una cosa que cal desenvolupar i potser estaria bé dedicar-hi molts més esforços.
Mercè