Em permetreu, ara que les vacances fan que determinats temes de debat estiguin en moments més baixos, alguna reflexió sobre la posició d’ICV davant un parell qüestions, que em sembla que no és prou seriosa. Avui voldria parlar sobre l’avortament, i demà sobre l’apostasia.
En el tema de l’avortament, la posició d’ICV segueix el que diu el grup de Dones amb Iniciativa. I així, ICV proposa una llei d’avortament totalment lliure fins a les 24 setmanes, a partir de l’argument de Dones amb Iniciativa que afirma que la seva proposta es basa en dades “objectives”, ja que segons l’OMS, el fetus no és viable fora del claustre matern fins a aquestes 24 setmanes.
A mi, aquesta argumentació no em sembla seriosa. La dada de l’OMS, segons la qual el fetus no és viable fora del claustre matern fins a les 24 setmanes, deu ser una dada objectiva. Però el que no és en absolut objectiu és afirmar que d’aquí es dedueix que el fetus no mereix cap protecció per part de la societat fins a aquest moment, i que mentrestant la mare pot fer amb ell el que vulgui. Dir això és tan poc seriós com els que, des de l’altre extrem, afirmen que, com que l’embrió ja és vida humana, “objectivament” ha de ser protegit com si es tractés d’una persona totalment formada.
La vida humana és un procés, i a mesura que aquesta vida es va formant, ha de ser progressivament protegida per la societat. Quan el fetus té per exemple quatre mesos, té ja tants elements de persona humana que a mi em sembla molt dur arribar a dir que no mereix cap protecció... Segons com, si seguíssim aquesta lògica, podríem arribar a dir que, com que la criatura acabada de néixer no es pot valdre per si mateixa, doncs tampoc no mereix protecció... De fet, ben pensat, una criatura acabada de néixer tampoc no és viable tota sola...
Jo crec que el fetus mateix més protecció que la que proposa ICV. No, no pretenc de cap manera portar cap dona a la presó per un avortament. Però he de dir que, en aquest tema, em sembla molt més sensata la proposta socialista que la nostra. (Josep Lligadas)
Comentaris
En aquesta qüestió, a més, em sorprèn desagradablement que els debats tinguin -gairebé sempre- la fredor d'altres tipus de debats, sense espai per als sentiments, per allò més profund que fa que les persones siguem persones, talment com si es parlés del repartiment d'un pressupost o del traçat d'una infrastructura.
Aquell "Les dones parim, les dones decidim", em sembla, a més d'inadmisible, d'una gran frivolitat.
Més enllà de què cal fer amb l'avortament, que és un altre tema.