Ahir vaig anar al cinema

Ja sé que com a titular no és gaire original, però és que no hi vaig gaire i per tant, per a mi, sí que és notícia. Doblement perquè hi vaig anar amb una colla ben interessant, molt bons amics (Montse, Núria, Pere) encara que amb algun no ens veiem massa sovint. Sort, també, que no hi vam anar d'incògnit, perquè al Verdi ens vam trobar mig món. He de dir que cada vegada valoro més la trobada amb la gent: la conversa, però també poder compartir l'emoció de la música o d'una bona pel·lícula, com és el cas. Les relacions amb la gent estan teixides amb paraules, amb gestos, amb accions comunes i amb experiències, però també amb emocions compartides.

Vem anar a veure The visitor, una pel·lícula que em va semblar esplèndida per la seva intensitat i per la seva mirada intimista i pausada sobre les persones. Tocava, entre d'altres, tres temes que em sento propers: la música, l'absurditat de les lleis d'immigració, i la trobada entre persones aparentment diverses.
La música és el fil conductor de les emocions del protagonista: com a intent de donar continuïtat a la presència de la seva parella, com a obertura al món, com a forma d'expressió... Vistes les meves inhabilitats musicals per al piano, m'hauré de plantejar, com el protagonista, el trànsit cap a la percussió. Per què no?