Em sembla que es deuria trencar el motllo, o gairebé. Penso en alguns capellans que han estat per a mi i encara són punts de referència no només per viure la fe, sinó per viure, a seques: que no han buscat mai els càrrecs, sinó de debò fer un servei a les persones; que no s'han posat mai al costat de qui és més brillant o qui té més poder, sinó de la gent que han trobat, amb preferència els més febles; que no han perdut el bon humor; que han sabut acompanyar, fer-se presents sense protagonismes; que han "perdut" molt de temps a escoltar la gent, fent que cadascú se sentís valorat al marge de si tenies grans o petits problemes, grans o petites responsabilitats. Que no han pretès tampoc arribar a no sé quina mena de perfecció, sinó que són conscients de les seves limitacions. Que de vegades han dubtat, o han rondinat, però gent amb qui saps que sempre hi pots comptar. Que confien en els laics i laiques a l'hora de treballar. Que han actuat en consciència, arriscant-se i fent-se responsables dels propis errors.
Pocs dels que jo conec han fet carrera, certament. Ni de fet no ho pretenien, tot i que hi he trobat persones molt cultes o molt intel·ligents que si s'ho haguessin proposat haguessin pogut arribar lluny.
De fet la institució eclesiàstica no sempre els ha tractat gaire bé. Potser no amb la voluntat de fer-los mal, però sí amb la indiferència i la distància més típica del funcionariat en el pitjor sentit de la paraula, potser amb poca cordialitat, potser amb la dificultat d'entomar les crítiques. He vist també gent malalta i "espremuda" fins al final, poc o mal atesa, o poc valorada o tractada sense consideració. O també l'exigència de tornar a començar de nou a edats en què el comú dels mortals ja fa anys que està jubilat.
La gent -cristiana o no- dels barris que els coneix, els valora prou per la seva capacitat d'acolliment.
A tots ells, moltes gràcies, perquè, almenys a mi, m'ajuden a tirar endavant, lluny de dogmatismes i adhesions superficials a qui remeni les cireres institucionalment.
Mercè
Comentaris