Quan arriba el final de curs revisc la sensació d'una inefable pujada improvisada al Puiggpedrós ja fa molts anys. Havíem pujat als llacs de Meranges en cotxe i, com que algú va dir que el cim del Puigpedrós era a prop, ens vam animar a pujar-hi: "no, si ja hi som, ja arribem" i veies sempre una mena de prat que semblava el cim... i que no ho era. I mal calçats i plens de bona fe continuarem pujant i esbufegant... fins a un cim que s'entossudia a amagar-se coquetament. Vam tornar cansats i morts de gana, satisfets de l'esforç i amb alguna aterrissada forçosa.
Doncs cada final de curs em passa el mateix: ja vaig tancant coses, ja acabo... ja està. I no, no està. Sembla una cursa d'obstacles i sempre surten complicacions de darrera hora... I obrim més coses que no pas tanquem: demà posarem fil i agulla a una nova entitat de Viladecans que pot ser una eina magnífica per treballar el tema multicultural, sempre i quan hi treballem, és clar. Cosa més aviat incerta per part meva, perquè em temo que l'agenda ja no es pot estirar més. També hi ha el tema del Mamut, que curiosament té gran èxit i arrencarà per la Festa Major i ens mantindrà joiosament ocupats tot el curs vinent. I les activitats "serioses": Càritas, Caviga, l'Agulla, el Punt de Trobada, l'ACO, la Pastoral Obrera, els cristians d'ICV, la feina i la família (i els amics). Em sembla que hauré d'aprendre de debò a posar límits, si no vull grillar-me ja del tot. Ah, i el blog. Gràcies a alguns comentaris que em fan pensar, vaig fent bullir el cervell encara que no ho escrigui, i de vegades em neguitejo perquè no trobo l'estona de posar-m'hi. En fi. No m'avorreixo, però necessito asserenar-me una mica. Tot plegat em dóna vida, m'omple, però no sé gaire si moure'm tant serveix de res per a ningú. És com si tingués alguna cosa a dintre que no es permet descansar i aquest any he dedicat certament molt poc espai a aturar-me i a la pregària. He viscut de renda, però això no pot durar, perquè l'activisme sense interioritat no és bo. Faré bondat a l'estiu. Em fa falta.
Doncs cada final de curs em passa el mateix: ja vaig tancant coses, ja acabo... ja està. I no, no està. Sembla una cursa d'obstacles i sempre surten complicacions de darrera hora... I obrim més coses que no pas tanquem: demà posarem fil i agulla a una nova entitat de Viladecans que pot ser una eina magnífica per treballar el tema multicultural, sempre i quan hi treballem, és clar. Cosa més aviat incerta per part meva, perquè em temo que l'agenda ja no es pot estirar més. També hi ha el tema del Mamut, que curiosament té gran èxit i arrencarà per la Festa Major i ens mantindrà joiosament ocupats tot el curs vinent. I les activitats "serioses": Càritas, Caviga, l'Agulla, el Punt de Trobada, l'ACO, la Pastoral Obrera, els cristians d'ICV, la feina i la família (i els amics). Em sembla que hauré d'aprendre de debò a posar límits, si no vull grillar-me ja del tot. Ah, i el blog. Gràcies a alguns comentaris que em fan pensar, vaig fent bullir el cervell encara que no ho escrigui, i de vegades em neguitejo perquè no trobo l'estona de posar-m'hi. En fi. No m'avorreixo, però necessito asserenar-me una mica. Tot plegat em dóna vida, m'omple, però no sé gaire si moure'm tant serveix de res per a ningú. És com si tingués alguna cosa a dintre que no es permet descansar i aquest any he dedicat certament molt poc espai a aturar-me i a la pregària. He viscut de renda, però això no pot durar, perquè l'activisme sense interioritat no és bo. Faré bondat a l'estiu. Em fa falta.
Mercè
Comentaris