No me'n refio dels grecs i menys si em porten regals. És que aquest migdia he estat veient un fragment de la memorable sèrie britànica Sí, ministre en què aquesta cita de Virgili sortia una vegada i una altra mentre s'anaven passant regals polítics enverinats entre membres d'un mateix govern i d'un mateix partit. Estan emetent la sèrie per BTV i realment és una delícia tornar a veure-la, sobretot si has pogut fer un tastet ni que sigui breu i municipal de com funcionen els mecanismes del poder polític...
Fa pensar que un país capaç de fer una sàtira monumental com aquesta després es trobi empantanegat amb el tema de les despeses dels parlamentaris. De fet això d'inflar les despeses sospito que deu ser una pràctica força estesa que convindria desemmascarar pel bé de la credibilitat política. De fet, els dos anyets escassos en què vaig treballar a l'ajuntament de Viladecans no van deixar de sorprendre'm algunes coses. D'entrada que en un ajuntament d'esquerres hi hagués aquesta diferència de tracte tan explícita entre els "VIP" i la tropa.
No és una ironia meva. Un dia vaig rebre una targeta que encara guardo dient que jo tenia tractament de VIP. A part de tenir entrades gratis pel teatre, davant d'una mateixa despesa (el transport i una nit d'hotel per raons de feina) tenir una gratificació més alta i no haver-la de justificar documentalment amb factures, o bé comptar amb revisions mèdiques extra i amb serveis que els treballadors normals no tenien com una plaça d'aparcament... Tot això sense que la feina concreta que fas ho requereixi. A mi em va semblar fatal i vaig procurar desmarcar-me'n, però tampoc mai no vam abordar el tema al grup municipal.
Per mi és pitjor encara el finançament encobert dels partits via sou dels càrrecs de confiança o dels regidors: infles els salaris i els interessats paguen la "quota" al partit. De vegades aquesta mena d'impost revolucionari és francament desproporcionat o acaba justificant llocs de treball que no tenen altre interès que els diners que el partit recapta amb ells. Són diners públics que van a parar als partits com si fossin donatiu dels treballadors i dels quals tampoc no es dóna cap justificació. I tots els partits tenen la seva Fundació XX que els permet que els treballadors desgravin d'Hisenda aquest tipus de donatiu. O sigui que Hisenda també ho acaba facilitant.
Realment convindria una total transparència en la gestió econòmica de les administracions públiques i dels partits, i posar límits als càrrecs de confiança. Però no sembla que a ningú li pugui interessar semblant cosa. A part que els balanços sempre són difícils d'entendre i fàcils de maquillar. Fins al dia que algú faci saltar la llebre...
Fa pensar que un país capaç de fer una sàtira monumental com aquesta després es trobi empantanegat amb el tema de les despeses dels parlamentaris. De fet això d'inflar les despeses sospito que deu ser una pràctica força estesa que convindria desemmascarar pel bé de la credibilitat política. De fet, els dos anyets escassos en què vaig treballar a l'ajuntament de Viladecans no van deixar de sorprendre'm algunes coses. D'entrada que en un ajuntament d'esquerres hi hagués aquesta diferència de tracte tan explícita entre els "VIP" i la tropa.
No és una ironia meva. Un dia vaig rebre una targeta que encara guardo dient que jo tenia tractament de VIP. A part de tenir entrades gratis pel teatre, davant d'una mateixa despesa (el transport i una nit d'hotel per raons de feina) tenir una gratificació més alta i no haver-la de justificar documentalment amb factures, o bé comptar amb revisions mèdiques extra i amb serveis que els treballadors normals no tenien com una plaça d'aparcament... Tot això sense que la feina concreta que fas ho requereixi. A mi em va semblar fatal i vaig procurar desmarcar-me'n, però tampoc mai no vam abordar el tema al grup municipal.
Per mi és pitjor encara el finançament encobert dels partits via sou dels càrrecs de confiança o dels regidors: infles els salaris i els interessats paguen la "quota" al partit. De vegades aquesta mena d'impost revolucionari és francament desproporcionat o acaba justificant llocs de treball que no tenen altre interès que els diners que el partit recapta amb ells. Són diners públics que van a parar als partits com si fossin donatiu dels treballadors i dels quals tampoc no es dóna cap justificació. I tots els partits tenen la seva Fundació XX que els permet que els treballadors desgravin d'Hisenda aquest tipus de donatiu. O sigui que Hisenda també ho acaba facilitant.
Realment convindria una total transparència en la gestió econòmica de les administracions públiques i dels partits, i posar límits als càrrecs de confiança. Però no sembla que a ningú li pugui interessar semblant cosa. A part que els balanços sempre són difícils d'entendre i fàcils de maquillar. Fins al dia que algú faci saltar la llebre...
Mercè Solé
Comentaris