El mes de maig del 1992 servidora era a Lió, en una trobada internacional del Moviment Mundial de Treballadors Cristians. Una nit vaig sortir a sopar amb un parell de persones més i quan vaig arribar al vespre i vaig entrar a la sala on tothom es mirava el partit que feien per la tele, un tal Koeman va fer un gol. Enmig del xivarri em van felicitar molt efusivament, perquè era l'única participant de l'encontre que venia de Barcelona. Vaig quedar una mica desconcertada, ja que no n'estava gens al cas. Després, ja he tingut temps i ocasió d'adonar-me que va ser una gran ocasió pel Barça.
Ara crec que seria impossible no assabentar-me de la Champions o de la lliga. Mengem esports matí, tarda i nit. A tots els mitjans de comunicació. El Barça surt sempre, tant si és notícia com si no ho és. Fins i tot jo ja sabria respondre això de: "el futbol és així", "queda molta lliga per davant" (quan en queda, és clar), "no hi ha enemic petit"... Per sort en Pep Guardiola és un bon comunicador, educat, no agressiu i amb més sentit comú que d'altres. Però quan els entrenadors són energúmens continuen disposant dels mateixos espais...
La lògica capitalista prima, a més, per damunt de tot. Els partits de més interès tampoc no els donen perquè té prioritat la pela pura i dura. I la molta gent que realment fa esport en clubs modestos o en modalitats poc conegudes rarament és notícia, a no ser que faci com l'equip femení de softball de Viladecans, que per cridar l'atenció sobre la seva precària situació va optar per fer-se fotografies en pilota picada.
A TV3 si convé s'endarrereixen els telenotícies per retransmetre qualsevol esdeveniment esportiu, ni que sigui "l'assaig general" (perdoneu, vull dir el darrer entrenament) de la Fòrmula 1. El discurs de la defensa de la cultura catalana sol utilitzar-se com a això, com a discurs, però jo em pregunto què passaria només si la meitat de l'atenció que susciten els esports es dediqués al teatre, a la música (no només als acòlits del Club, si us plau), a la literatura... Ja es fan coses, però els recursos que s'hi dediquen són ridículs en relació a l'esport.
Francament, crec que ara estem molt més alienats pel futbol que no estàvem en temps d'en Franco, perquè els mitjans ens ofereixen allò que ven i que és rendible, però també eduquen la mirada. I sembla que la mirada que interessa és esportiva. El futbol sens subte és un bon factor de cohesió social, però no pas l'únic, per sort. I és que jo penso que Catalunya és més que un club...
Ara crec que seria impossible no assabentar-me de la Champions o de la lliga. Mengem esports matí, tarda i nit. A tots els mitjans de comunicació. El Barça surt sempre, tant si és notícia com si no ho és. Fins i tot jo ja sabria respondre això de: "el futbol és així", "queda molta lliga per davant" (quan en queda, és clar), "no hi ha enemic petit"... Per sort en Pep Guardiola és un bon comunicador, educat, no agressiu i amb més sentit comú que d'altres. Però quan els entrenadors són energúmens continuen disposant dels mateixos espais...
La lògica capitalista prima, a més, per damunt de tot. Els partits de més interès tampoc no els donen perquè té prioritat la pela pura i dura. I la molta gent que realment fa esport en clubs modestos o en modalitats poc conegudes rarament és notícia, a no ser que faci com l'equip femení de softball de Viladecans, que per cridar l'atenció sobre la seva precària situació va optar per fer-se fotografies en pilota picada.
A TV3 si convé s'endarrereixen els telenotícies per retransmetre qualsevol esdeveniment esportiu, ni que sigui "l'assaig general" (perdoneu, vull dir el darrer entrenament) de la Fòrmula 1. El discurs de la defensa de la cultura catalana sol utilitzar-se com a això, com a discurs, però jo em pregunto què passaria només si la meitat de l'atenció que susciten els esports es dediqués al teatre, a la música (no només als acòlits del Club, si us plau), a la literatura... Ja es fan coses, però els recursos que s'hi dediquen són ridículs en relació a l'esport.
Francament, crec que ara estem molt més alienats pel futbol que no estàvem en temps d'en Franco, perquè els mitjans ens ofereixen allò que ven i que és rendible, però també eduquen la mirada. I sembla que la mirada que interessa és esportiva. El futbol sens subte és un bon factor de cohesió social, però no pas l'únic, per sort. I és que jo penso que Catalunya és més que un club...
Mercè Solé
Comentaris