Des-co-di-fi-cant

Dèiem al Consell de l'ACO que calia "descodificar" el nostre missatge cristià, cada cop potser més inintel·ligible per a la gent que ens envolta: perquè sovint els cristians no fem allò que prediquem però també perquè el nostre món, a casa nostra, s'ha diversificat enormement. Ha guanyat en llenguatges (literalment en llengües, però també en creences), i ha guanyat (de tot en diem guanyar) en soroll. És a dir, hi ha molts prejudicis i estereotips que ens impedeixen escoltar-nos mútuament.

A l’ACO volem fer present el Regne de Déu (o la república de Déu o, l’amor de Déu, digueu-li com vulgueu) entre els treballadors, entre la gent més senzilla, entre la gent que pateix. És una manera de parlar que segur que a la gent no cristiana pot semblar-li exòtica, o carrinclona o vés a saber què... De fet, però, això que nosaltres anomenem Regne de Déu no és pas patrimoni nostre. La gent normal en diu justícia social, generositat, igualtat en drets i en oportunitats reals, millora de la qualitat de vida, promoció dels drets humans, exercici de la llibertat, i, certament, és a l'abast de tothom que vulgui lluitar-hi. I molta gent no cristiana, vingui d'on vingui, tingui les creences que tingui, en molts moments de la història, hi ha estat treballant, perquè l'anhel de transformar el món, ni que sigui només a nivell local, és ben universal. Ningú no podem atribuir-nos cap medalla en aquest sentit i si ens poséssim a comptar, segur que els no cristians són majoria, entre d'altres coses perquè nosaltres només fa 2000 anys que hi som i encara no pas a tot arreu.

Em sembla que el "plus" que hi afegim els cristians és un plus de transcendència. Té a veure amb constatar interiorment en primer lloc que hi ha un Déu que també vol això i que és sempre al costat i en les mateixes condicions (no en l'omnipotència divina, sió en la feblesa humana) que la gent que pateix, que el patiment que sol comportar la lluita per la justícia (que de vegades passa per la presó, per la tortura, per la mort, o, senzillament, per una marginació sistemàtica) porta associada una transformació radical que traspassa els límits de la nostra vida. I que aquesta és la Bona Nova que va transmetre un jueu de Natzaret que es deia Jesús. I ho va fer des d'una descoberta paulatina, des d'un estil de vida, des d'un apropament radical als pobres del seu temps, més enllà dels límits que marcaven les lleis de la seva època. Ho va fer tant que nosaltres hi reconeixem Déu, en la seva manera de fer. I creiem també que Jesús continua present d'una forma o altre entre nosaltres i que en la comunitat (o assemblea, en grec Església) dels cristians ens ajudem a trobar i a viure els signes d'aquesta presència (o sagraments).

Saber això i comptar-hi sens dubte ajuda a viure amb esperança i de fet això és el que a nosaltres ens agradaria transmetre a qui ens envolta.

Però tot plegat es desdibuixa enormement quan ens escarxofem en la comoditat, quan pensem que val més la nostra tranquil·la mesquinesa que el patiment del veí. Va ser objecte de discussió a l'ACO fins a quin punt som i ens sentim institució, perquè solem posar-nos nerviosos en escoltar els bisbes... fins que ens adonem que les bases sovint ens hi assemblem bastant en molts aspectes. Sense un intent de coherència entre allò que fem i allò que diem, no aconseguirem "vendre la moto". Encara que ningú no ens demana pas que siguem perfectes. Transmetre aquesta "Bona Nova" depèn en part de nosaltres, però no només de nosaltres. Depèn també de la llibertat de l'altra persona i de l'Esperit. Com molt bé deia Dolores Aleixandre, no som pas els secretaris generals de l'evangelització. Nosaltres només proposem, i l'Esperit que s'espabili!

A l'ACO, el nostre testimoni al llarg dels anys ha anat prenent formes diferents: testimoni de fortalesa i de coratge en temps de dictadura, testimoni d’esperança en temps de desencís, testimoni d’imaginació i de constància quan les utopies romanen amagades sota el consum… I ara testimoni del Crist en mig d’altres religions i d’altres cultures. Testimoni d’Església modesta en mig de la laïcitat i en contrast amb una part de l'Església que encara sospira pel poder. Testimoni de motivació enmig de la indiferència.
Més que mai hem d’escoltar i hem de dialogar. I per fer això ens cal canviar de xip, alimentar la nostra fe, fer-nos més visibles com a cristians, treballar a fons dins l’Església…sense deixar de banda el nostre compromís en el món.

Mercè Solé

Nota per a inquisidors: ja m'imagino que he dit un nombre incalculable d'heretgies. Ja tinc la meva petita caldera a punt. En sóc conscient i la tinc reservada.