Comunicar allò que veiem des de Càritas

Una trentena de persones ens vam aplegar dijous als locals de Càritas de la Montserratina amb motiu de la presentació de la memòria de Càritas Interparroquial de Viladecans de l’any 2008. Una memòria que no aconsegueix reflectir com la crisi econòmica està afectant els veïns i veïnes de Viladecans, perquè cada dia que passa van creixent les necessitats. De fet, durant els quatre primers mesos del 2009, Càritas ha multiplicat la seva activitat per quatre… I caldrà apel·lar a la solidaritat de tots, persones i institucions, perquè els ingressos s’incrementin en una proporció semblant.

De fet vam parlar força de l’aparent contradicció de Càritas: existeix amb voluntat de no haver d’existir. És a dir, d’una banda complementa l’acció social que es du a terme des de les administracions públiques, però ho fa amb la voluntat de no suplir la tasca d’aquestes, al contrari: es vol anar-les comprometent cada cop més en l’atenció a les persones. I, malgrat que la seva actuació sempre és limitada, es vol guanyar en qualitat i sensibilitzar els ciutadans de les mancances del nostre sistema econòmic, educatiu i social.

La presentació de les dades de la memòria va venir acompanyada d’una xerrada de Montse Sintas, periodista i treballadora social, que va insistir en la necessitat que Càritas sigui veu de les persones que sovint són invisibles per als mitjans de comunicació i per a una gran part de la societat. La pobresa no agrada, no vesteix, no es veu. I de vegades en els grans mitjans apareix de forma sensacionalista, o confusa, sense respecte per a la gent. Les entitats com Càritas han de conjugar el desig que es parli de què li passa a la gent, i de les causes socials i econòmiques que els han portat a aquesta situació, amb el criteri de preservar la seva dignitat i de fer prou atractiva la informació en un context cada cop més sensacionalista i acostumat al “zapping”. I això requereix insistir en els mitjans, fer-nos pesats, facilitar les coses.

Justament per aquest motiu, Càritas de Viladecans enguany s’ha esforçat a fer una convocatòria oberta de la presentació de la memòria, en el criteri que cal fer arribar a tota la població que ho vulgui escoltar allò que veiem. I, efectivament, van venir algunes persones d’entitats, d’escoles i algun regidor de l’oposició. La paradoxa és que vam trobar a faltar molt l’equip de Locàlia Viladecans… En fi, cal trobar mecanismes de comunicació fàcil entre les entitats.

Mercè Solé