Els meus, sens dubte. Perquè se'm fa difícil escoltar res que provingui de la Conferència Episcopal amb les orelles posades. Per més que, si anéssim al fons de la qüestió, probablement trobaríem punts d'acord perquè se suposa que tots seguim Jesucrist. Però quan veig el somriure, no sé si de linx o d'altres bestioles menys simpàtiques, d'alguns dels màxims responsables de la CEE a mi se'm posa un nus a l'estòmac.
Com a dona sempre tinc la impressió que, en general, als bisbes els agradaríem més a casa, sense formació, sense iniciativa... Això sí estimant amb submissió els marits i tenint molts fills... No recordo cap document eclesial que convidi els homes a prendre responsabilitats familiars, a fer la feina de la casa, a ocupar-se més i millor dels seus pares i dels seus fills. Tampoc en recordo cap que s'alegri que les dones tinguem accés a estudis, visquem amb més autonomia econòmica, haguem accedit al món laboral en uns altres termes que els de les nostres àvies. Sempre he vist una defensa aferrissada de la indissolubilitat del matrimoni, però no gaire del suport a les dones maltractades i del necessari trencament de vincles insans. Al contrari: continua mantenint-se la negació de la comunió a les persones divorciades. Fa la sensació que els bisbes no viuen en el món real o que no estimen les persones concretes i properes (que també en deuen tenir) que no es casen, o se separen, o, senzillament, frueixen amb goig d'una sexualitat que també deu ser un do de Déu, dic jo. Ahir en parlàvem en una reunió i algú ho deia: no s'estimen el món. La seva és una mirada inquisidora, sense misericòrdia. El món que ens envolta mai no respon a la quadrícula ideològica, del signe que sigui, que en tinguem, i més en un món que canvia tan depressa. Podem defensar els nostres esquemes, però també es pot fer estimant les persones i confiant en elles. Em sembla que és el que feia Jesús. Si la CEE s'hagués trobat la samaritana, quan hagués acabat de renyar-la, la dona ja hauria marxat fastiguejada.
De fet les dones no ocupem un lloc gaire més baix en la seva consideració que el dels laics en general. Fa uns mesos vaig assistir a una reunió sobre l'Apostolat Seglar. Dels deu bisbats de Catalunya només un en aquell moment tenia com a responsable un seglar, que, per cert, feia de secretari. Tots els altres delegats eren capellans. I això que, segons va informar el bisbe responsable en aquell moment d'aquest tema, els bisbes no consideraven que mantenir aquesta coordinació i impuls valgués gaire la pena. I per cert també ens va dir que l'únic indicador per valorar el treball dels moviments de laïcs era el nombre de vocacions. De vocacions tal i com les entenia ell, és clar. Tothom gemega de la manca de vocacions i fa tres mil teologies de la importància de l'Eucaristia, però s'estimen més que un poble no tingui misses que no pas que la digui una dona o un home casat.
Si no hi ha una certa empatia de fons a mi se'm fa impossible escoltar què diuen. Jo ja sé que l'Església no és només això, perquè jo mateixa visc l'Església de moltes altres maneres molt més positives, i sé que és la meva obligació desprendre'm de prejudicis i escoltar també què diu la CEE (però no només la CEE). Tanmateix, m'ho posen difícil. I encara ho deu ser més per a la gent que no és d'Església. Per poder escoltar cal sentir-se valorat i respectat per qui ens diu alguna cosa, si no, només s'activen els prejudicis.
Com a dona sempre tinc la impressió que, en general, als bisbes els agradaríem més a casa, sense formació, sense iniciativa... Això sí estimant amb submissió els marits i tenint molts fills... No recordo cap document eclesial que convidi els homes a prendre responsabilitats familiars, a fer la feina de la casa, a ocupar-se més i millor dels seus pares i dels seus fills. Tampoc en recordo cap que s'alegri que les dones tinguem accés a estudis, visquem amb més autonomia econòmica, haguem accedit al món laboral en uns altres termes que els de les nostres àvies. Sempre he vist una defensa aferrissada de la indissolubilitat del matrimoni, però no gaire del suport a les dones maltractades i del necessari trencament de vincles insans. Al contrari: continua mantenint-se la negació de la comunió a les persones divorciades. Fa la sensació que els bisbes no viuen en el món real o que no estimen les persones concretes i properes (que també en deuen tenir) que no es casen, o se separen, o, senzillament, frueixen amb goig d'una sexualitat que també deu ser un do de Déu, dic jo. Ahir en parlàvem en una reunió i algú ho deia: no s'estimen el món. La seva és una mirada inquisidora, sense misericòrdia. El món que ens envolta mai no respon a la quadrícula ideològica, del signe que sigui, que en tinguem, i més en un món que canvia tan depressa. Podem defensar els nostres esquemes, però també es pot fer estimant les persones i confiant en elles. Em sembla que és el que feia Jesús. Si la CEE s'hagués trobat la samaritana, quan hagués acabat de renyar-la, la dona ja hauria marxat fastiguejada.
De fet les dones no ocupem un lloc gaire més baix en la seva consideració que el dels laics en general. Fa uns mesos vaig assistir a una reunió sobre l'Apostolat Seglar. Dels deu bisbats de Catalunya només un en aquell moment tenia com a responsable un seglar, que, per cert, feia de secretari. Tots els altres delegats eren capellans. I això que, segons va informar el bisbe responsable en aquell moment d'aquest tema, els bisbes no consideraven que mantenir aquesta coordinació i impuls valgués gaire la pena. I per cert també ens va dir que l'únic indicador per valorar el treball dels moviments de laïcs era el nombre de vocacions. De vocacions tal i com les entenia ell, és clar. Tothom gemega de la manca de vocacions i fa tres mil teologies de la importància de l'Eucaristia, però s'estimen més que un poble no tingui misses que no pas que la digui una dona o un home casat.
Si no hi ha una certa empatia de fons a mi se'm fa impossible escoltar què diuen. Jo ja sé que l'Església no és només això, perquè jo mateixa visc l'Església de moltes altres maneres molt més positives, i sé que és la meva obligació desprendre'm de prejudicis i escoltar també què diu la CEE (però no només la CEE). Tanmateix, m'ho posen difícil. I encara ho deu ser més per a la gent que no és d'Església. Per poder escoltar cal sentir-se valorat i respectat per qui ens diu alguna cosa, si no, només s'activen els prejudicis.
Mercè Solé
Comentaris
Però pel que he llegit et poso alguna cosa:
"En vigilies del meu matrimoni, DECLARO que conec suficietment, accepto, i estimo Na (el nom de l'esposa, que VULL contreure lliurement i sense cap condició matrimoni cristià amb ella, per tal d'establir una veritable comunitat de vida i amor indissoluble, que em COMPROMETO a estimar-la amb un amor fidel, a ajudar-la a la seva promoció humana i cristiana i confortar-la en tots els moments de la vida, i ACCEPTO la missió procreadora i educadora del nostre matrimoni. Espero aconseguir-ho amb l'ajut de Déu."
Això és el que signem quan ens casem a l'Església Catòlica. Qui falla els bisbes o nosaltres?
El compromís a la promoció humana i cristiana, ¿no es quelcom que hem de fer nosaltres? o ¿volem que tot sigui tasca de l'Església institució?
A l'ajuda mutua també ens vam comprometre doncs això ho signes tots dos, jo només t'he posat el que signa el nuvi.
Ànims i llegeix els documents de la CEE i t'animo a llegir, estudiar, reflexionar i posar en pràctica:
Rerrum Novarum, Mater et Magistra, Pacem in Terris, Ecclesiam Suam, Populorum Progressio, Octogesima Adventis, Laborem exercens, Centesimus Annus, Gaudium et Spes i Lumen Gentium.
Trobaràs molta doctrina social que parla de servir, d'estimar, d'ajudar, de santificar-se.