Jo no hi entenc gens, de litúrgies. Però em sap greu la poc encertada manera que de vegades tenen els "manaires" de l'Església de vendre el producte del sagrament de la penitència.
De fet és un tema que avui té mala premsa per motiu històrics (abusos i prepotències, mals plantejaments, poca formació...) i perquè en el nostre món sembla que això del "pecat" i de la "culpa" no vagi amb nosaltres. Sembla que hem passat de ser culpables de tot a no ser responsables de res.
Però he de dir que de les primeres experiències realment satisfactòries per mi de la fe és constatar com Déu m'allibera d'allò que sé que no va bé en mi malgrat que a mi m'agradaria que hi anés. M'allibera en el sentit que sempre poden més en Ell la confiança i l'estimació que el retret. Això de l'Aixeca't i camina és una manera de dir una i altra vegada "una altra forma de ser jo mateixa és possible". Potser ho vaig viure molt així perquè a la meva parròquia de Poblenou, les celebracions -individuals o comunitàries, tant és- de la penitència sempre eren molt festives. I crec que aquesta manera d'entendre-ho és positiva i terapèutica: no amaga la realitat, sinó que l'acull i posa les bases per transformar-la.
Jo crec que aquesta és una bona notícia però que només pot ser acollida com a tal si és do, un regal, una proposta, un suggeriment, no pas una obligació. Per això no acabo d'entendre que els bisbes es posin tan nerviosos amb això de les confessions. Les celebracions comunitàries ajuden a pensar en coses que probablement un sol no veu. I aporten molt. Les celebracions individuals ajuden a expressar, per a qui li vagi bé, de manera més tangible coses que sovint costen de dir o de formular. I funcionen no quan tens al davant un inquisidor sinó algú que sap escoltar, cosa que no significa que no sigui algú que et pot qüestionar.
Per això em va saber greu que al meu bisbat s'hagi prohibit l'absolució general dins de les celebracions comunitàries. Ara has de "passar per taquilla" si vols que t'expressin el perdó de Déu. I això en un context de celebració que a mi no m'agrada gens: amb molta gent, amb presses, sense que realment ningú t'escolti. D'una forma absolutament "de funcionari", amb perdó dels funcionaris. Si he de dir una cosa que em costa, m'estimo més que almenys algú m'escolti. Si no, no hi trobo gaire sentit...
Tot plegat no crec que motivi més la gent a confessar-se individualment. I en canvi inhibeix de prendre part a les celebracions comunitàries. En fi, tot plegat sembla reflex d'un Déu que castigaria, obligaria, reprimiria...que no és el Déu en què jo crec. Crec que és una pèssima pedagogia dels sagraments.
Mercè Solé
Comentaris