És que aquests dies fa un any que vam demanar la valoració que estableix la llei de la dependència en relació al Pepito. Els qui aneu llegint el blog, ja sabeu que no és l'única valoració demanada a casa: n'hem demanat tres.
La primera va ser al juny del 2007 per a la Mercè (que va morir dos mesos després). Al juliol li van fer la valoració, a l'octubre vam rebre la resolució. Al maig del 2008, ens van citar els Serveis Socials. Li correspon un ajut, però el seu vidu encara no ha cobrat res. El seu vidu, en Pepito, però, que durant l'any passat va passar temporades absolutament enllitat i depenent per a tot, ha perdut tots els estalvis per pagar els drets de successió per continuar vivint a la casa on ha viscut sempre i que era propietat de la seva dona. En això l'Administració no ha permès cap demora. També en Jordi, que no treballa ni ho ha pogut fer mai, ha hagut de pagar les corresponents i considerables taxes de plusvàlua com a usufructuari (no pas com a propietari) de la casa. La seva disminució no li ha donat dret a cap mena d'exempció.
La segona va ser la d'en Pepito. Demanada al març, la valoració es va fer a l'octubre. Encara no hem rebut la resolució. De fet ell s'ha posat força millor però continua necessitant molt de suport, i més vivint amb un fill discapacitat.
La tercera va ser la del fill. Demanada al juny, valorada a l'octubre, pendent de resolució.
Ja em perdonareu que sigui molt escèptica respecte als beneficis pràctics d'aquesta llei de la dependència. Perquè a més a més des del privilegiat observatori de la borsa de treball de Càritas, vaig veient que aquestes situacions encallades són el pa de cada dia.
Mercè Solé
Comentaris