Deu ser que em va impressionar la pel·lícula d'ahir... M'he despertat amb un record associat a la mort de la mare. El cap de setmana següent al dia del seu enterrament, ara fa deu anys, en Josep i jo vam marxar cap a Roma, que és un lloc que sempre ens resulta agradable i tranquil.
Passejàvem diumenge al matí, un dia molt clar i assolellat de gener, prop de la Piazza del Popolo, per un dels carrers del "tridente", i vam veure una llibreria oberta. Dins hi havia algú tocant el piano. La llibreria tenia bar, cafeteria i quiosc. Un ambient certament molt agradable per remenar llibres o per asseure's a llegir-los. I assegut en una taula, fent el cafè i llegint el diari Vittorio Gassmann en persona, com si res. Després de dos mesos durs i encara commocionada per tot el que havíem viscut, vaig pensar que això s'assemblava bastant al meu paradís particular.
I és que, com la nena de Camino, desconfio dels àngels custodis i controladors. Sempre m'ha semblat més agradable una bona caldera que l'ensopiment de la glòria eterna, i més si a la vida eterna hem de coincidir amb segons quins piadosos veïns (tota l'eternitat amb en san Josémaria, uf!). Ja m'ho deia el meu pare: al cel no se sap què hi ha, però l'infern segur que és més divertit. I si puc anar allà on hi hagi el Vittorio Gassmann -cel o infern-, molt millor.
Passejàvem diumenge al matí, un dia molt clar i assolellat de gener, prop de la Piazza del Popolo, per un dels carrers del "tridente", i vam veure una llibreria oberta. Dins hi havia algú tocant el piano. La llibreria tenia bar, cafeteria i quiosc. Un ambient certament molt agradable per remenar llibres o per asseure's a llegir-los. I assegut en una taula, fent el cafè i llegint el diari Vittorio Gassmann en persona, com si res. Després de dos mesos durs i encara commocionada per tot el que havíem viscut, vaig pensar que això s'assemblava bastant al meu paradís particular.
I és que, com la nena de Camino, desconfio dels àngels custodis i controladors. Sempre m'ha semblat més agradable una bona caldera que l'ensopiment de la glòria eterna, i més si a la vida eterna hem de coincidir amb segons quins piadosos veïns (tota l'eternitat amb en san Josémaria, uf!). Ja m'ho deia el meu pare: al cel no se sap què hi ha, però l'infern segur que és més divertit. I si puc anar allà on hi hagi el Vittorio Gassmann -cel o infern-, molt millor.
Mercè Solé
Comentaris