El primer sentiment que vaig tenir quan vaig saber que Eluana Englaro havia mort va ser el d’un gran alleujament. I el segon, el de donar-ne gràcies a Déu. Déu, el Déu de la vida, el Déu ple d’amor que Jesús ens va fer conèixer, no pot ser que volgués aquesta prolongació artificial i irracional d’una vida que no tenia res de vida, encara que continués mantenint determinades funcions vitals.
No, no puc creure que això fos el que Déu vol de nosaltres, ni puc creure tampoc que aquesta sigui la mirada que Jesús ens convida a tenir davant les persones, sobretot davant les persones en situació de dolor. De manera que em quedo amb aquest sentiment: donar gràcies perquè, finalment, Eluana Englaro ha pogut entrar en la pau de Déu. (Josep Lligadas)
Comentaris