Camino, la mort de cara

Finalment he aconseguit anar a veure Camino, una pel·lícula que em va recomanar vivament una amiga amb qui ja havíem coïncidit als esmorzars dels matinals de l'Alexandra. La veritat és que m'ha impactat molt. Em sembla intensa i molt ben interpretada. Però bàsicament hi he trobat una mirada valenta al nucli dur de la vida: el patiment, la mort i les prioritats de la vida. Una lectura superficial hi veuria senzillament un atac a l'Opus i/o a les creences religioses, però jo crec que va molt més a fons.
No sé si la pel·lícula afina prou quan descriu l'entorn de l'Obra. Però cal reconèixer que el cristianisme moltes vegades ha anat de bracet amb la manipulació més descarada i amb una interpretació de l'evangeli allunyada del seu sentit original (a part d'un gust estètic deplorable al meu parer!) i farcida de sacrificis i prohibicions sense sentit, que són al servei d'una determinada espiritualitat entesa gairebé com a ideologia, però que no fan cap bé a ningú. En fi, un cristianisme asfixiant més proper a una secta que a una "bona nova" alliberadora. Un cristianisme que veu la gent més com a pecadors que com a persones dignes d'estimació, com a "ovelles" a dirigir i sobre les quals exercir el poder.
Però també hi he trobat molts aspectes interessants i més positius des de la fe: la voluntat activa per part de la mare de transmetre a la filla una cosa que per a ella és fonamental: les pregàries juntes, la manera d'abordar el patiment... El fet de no negar la mort i d'ensenyar-li, a la seva manera, a afrontar-la. Una estimació mútua sincera, encara que aquesta mare sigui incapaç d'escoltar i de complaure la seva filla. Esperança i confiança. El fet que la nena mateixa transmeti als altres coses que "passen" per ella, però que ella no entén (com quan prega per la seva infermera).
Un pare feble i desorientat, que voldria les coses d'una altra manera i no sap com posar-s'hi, que no té discurs...
I en el fons aquest immens misteri que és la mort. A la pel·lícula es mostren reaccions que ens resulten molt antipàtiques, però el cert és que no hi ha contrapartides fàcils ni edulcorants. ni analgèsiques. La meva impressió és que el director opta pel silenci respectuós.
He pensat en la gent de casa a qui havia vist morir, creients o no creients, però ja al final amb una certa serenitat. I he pensat també en la gent que mor en mig de grans conflictes o de catàstrofes, sola, sense ningú amb qui plorar, sense dol.

Tant de bo aprenguem a conviure-hi i no en fem mal ús, ni de la vida ni de la mort.
Mercè Solé

Comentaris

Silveri Garrell ha dit…
El mossen Burxeta de Foc Nou també la va anar a veure la peli i va dir que era "terrorífica". Aquest es l'artícle http://memoriesdelburxeta.blogspot.com/2008/10/camino.html
Mercè Solé ha dit…
M'ha agradat molt llegir-lo. Gràcies, Silveri!
Mercè
Jaume Roig ha dit…
Mercè,m'ha agradat el comentari sobre "Camino"- i molts d'altres comentaris, ja que en sóc un lector asidu- Voldria només matissar el que dius sobre la mare i el pare. Penso que es tracta d'una parella en què les dificultats de comunicació es van agreujant -i en són responsables els dos- .Trobo un pèl esbiaixat veure només el mosquit en la mare i el camell en el pare.
I moltes mercès pels teus escrits.

Jaume Roig
Mercè Solé ha dit…
Hola, Jaume. Gràcies pel que dius. Potser sí que tens raó. De fet es veu una família amb dificultats però que s'estima tot i la diferència de criteris...
En fi, quan ens veiem ja en parlarem!
Mercè