La crua realitat

De fet acabo de penjar un "post" feliç sobre l'Orfeó Català. I me n'he anat a dinar tota satisfeta. Quan he vist el telenotícies m'he sentit fatal, com escaquejant-me de tocar en aquest blog dos punts de molta actualitat.

L'un, sagnant, l'atac d'Israel a Gaza. Un assetjament continuat, un atac brutal, que portarà duríssimes conseqüències. Ja m'imagino que Hamas no és un estol d'angelets bufadors. Ataquen quan poden i també de forma indiscriminada. I segurament saben molt bé què pot passar quan llancen els seus missils. Però aquesta forma de lluita -provocació, resposta desproporcionada, nova provocació- només serveix per deixar clar al cap i al cor del propi adversari que vols la seva destrucció i per crear victimisme en el propi camp i per reforçar la pròpia identitat, però no aporta cap element aprofitable ni negociable per a la pau. En aquelles contrades no existeixen ni la política ni l'estat de dret. L'atac d'Israel només comporta la certesa de nous enfrontaments, que s'estenen arreu, per cert. En parlàvem ahir amb uns amics. I algú deia que potser Israel aprofitava el temps que quedava abans de la presa de possessió de l'Obama per afeblir l'adversari en la incertesa de com aniria el futur. O potser es pretén provocar l'Iran perquè intervingui, amb la qual cosa es legitima un atac internacional a aquest país. La realitat és que tot plegat portarà més legitimació i enfortiment de Hamas. Potser la resposta no arribi de manera immediata, però acabarà arribant en forma de morts i de ferits...
I l'altre punt és la celebració de la diada de la Família Cristiana. Bé, Els-de-Dalt tindran feina a la recepció de pregàries. No només per la quantitat, sinó per la diversitat. Perquè jo dono gràcies a Déu que els meus amics i amigues homosexuals puguin "sortir de l'armari" amb tranquil·litat i puguin comprometre's públicament a estimar-se i a viure junts fins a la mort. I reso perquè l'Església també reconegui aquesta forma de presència de Déu en l'estimació de les persones. I perquè els qui manen a l'Església Catòlica ens vegin a les dones com a persones adultes amb dignitat pròpia. I perquè les persones divorciades i tornades a casar siguin ben acollides a la comunitat cristiana. I perquè l'Església pugui contemplar amb un somriure la quantitat de models de família que apareixen al llarg de la Bíblia (la poligàmia, l'adulteri -amb fills reconeguts i prestigiosos com Salomó- o una família tan poc convencional com la del mateix Jesús, que deuria fer xerrar els veïns i veïnes de Natzaret) i pugui acollir-ne noves formes. Perquè a mi em sembla que el missatge de l'evangeli té a veure amb l'estimació sincera, la responsabilitat, el compromís amb els més febles, la sinceritat, l'acollida... Sembla que Jesús posava més interès a fer-nos pensar en les nostres pròpies mancances, que no pas a fer-nos tirar pedres a ningú. Jo m'esgarrifo només de pensar com hagués anat la conversa de la samaritana si en lloc d'ensopegar amb Jesús s'hagués trobat amb en Rouco. Segur que s'haguessin acabat les reserves de pedres...

Mercè Solé