Els d'Orient. De fet el dia de Reis em porta dos tipus de bons records: la meva pròpia il·lusió, de petita, sobretot quan això dels regals al llarg de l'any era una cosa molt més escassa del que és avui, i la il·lusió dels meus pares un cop ja vaig estar degudament assabentada de qui hi havia al darrere dels reis. Una il·lusió viscuda a posteriori, rememorada en família una i altra vegada: la mare cosint fins a les tantes els vestits de la nina, el pare recollint de les escombraries una cuineta i restaurant-la, aquell Nadal de l'atur llarg en què els reis van fer una dieta ferotge, la recerca tossuda de tal o qual cosa que sabien que m'agradava...
Potser per tot plegat no m'agraden gaires les campanyes de recollida de joguines per a Reis. No pas perquè no vulgui que tots els nens i nenes puguin tenir una cosa o altra, sinó perquè de vegades aquestes campanyes substitueixen excessivament el paper dels pares. I et deixen el regal però no aquesta il·lusió "rememorativa" amb els de casa. A veure si em sé explicar.
Les campanyes sovint es fan amb precipitació i es fa difícil personalitzar els regals o senzillament fer que siguin adequats per aquell nen i nena. I sovint pot més la il·lusió del voluntari o voluntària que pensar què pot agradar o convenir més a la família a la qual es vol ajudar.
Quan una família senzillament no té ingressos, aniria molt bé que els pares poguessin anar a comprar a baix preu o a triar allò que ells pensen que agradaria als seus fills. Aquest seria un procés normalitzador i gratificant en la quota de reis que els toca als pares. I és el que durant uns anys va fer Càritas de Barcelona a través de la Fundació Formació i Treball. La gent sense recursos hi accedia a través dels Serveis Socials i podia triar, assessorar-se, mirar... a partir de la seva pròpia iniciativa. Per al nen o nena, petit o gran, els reis eren els mateixos reis que per a la resta de la ciutadania.
I sobretot la gent amb més problemes de relació o de desestructuració podien, amb el suport d'un educador, aprendre a fer regals, posar-hi un aspecte més personal, pensar en el joc del nen... I ells també tenien protagonisme. És una forma d'enfortir lligams.
Perquè jo crec que això és el que queda, passat reis i passats els anys. La il·lusió compartida, el valor de les relacions i de l'estimació. Per això penso que les campanyes de Reis s'haurien de fer de tota una altra manera...
(i també penso que amb menys regals passaríem tots plegats, i que això de donar les joguines usades als pobres s'hauria de convertir en aprendre, tots, a jugar amb joguines reutilitzades...). És que el tema dóna molt de si
Comentaris