Vaig seguint amb una certa incomoditat, perquè em saben greu, les notícies sobre el judici a la mare i al company de l'Alba, aquella nena que va patir greus lesions pels maltractamens dels adults que se n'ocupaven. De fet em fa la impressió que aquests adults pagaran els plats trencats per tota la deixadesa i la negligència dels dispositius que hi han intervingut, o més ben dit, per tractar-se d'un cas que ha obtingut un gran ressò mediàtic. Hi ha algunes coses que em criden l'atenció.
1. Que a aquests pares se'ls facin un judici. Jo no sóc especialista en el tema, però he vist al llarg de la meva experiència laboral pares als quals haguessin pogut imputar-se moltes coses, però sempre s'intentava ajudar el menor i no s'actuava amb els pares. Els fets són molt greus i hi ha responsabilitats penals. Però no em sembla habitual. A aquests els ha tocat perquè ja tot era molt escandalós. No hagués estat tan escandalós si tothom hagués fet bé la seva feina.
2. L'atenció se centra molt en la mare i el seu company, mentre que el pare de l'Alba en queda a part. Potser no sabia què li passava a la seva filla, potser va intentar evitar-ho, o potser se'n va desentendre. No sóc jo qui ho ha de dir. Però em volta la sospita que sempre rep la dona, per acció o per omissió, mentre que les omissions masculines es deixen passar.
3. Penso en com deuria ser la infantesa d'aquesta dona. I penso en com hagués estat la vida adulta de l'Alba, que segurament reproduiria amb els seus fills la manca d'afecte, el tipus de relació violenta que ella ha rebut. Els judicis per transgredir la llei, són una cosa, però el patiment o la desatenció que hi ha al darrere no els podem jutjar. He vist sovint la rapidesa amb què es reprodueixen les pautes de desestructuració i de misèria. I he vist nens maltractats convertir-se en pares maltractadors.
4. Crec que els serveis socials, en general, han actuat amb negligència. Però també sé que no és fàcil la intervenció en aquests casos. Que intueixes coses, però no et pots deixar portar només per la intuïció, perquè et pots equivocar i molt. Que no saps bé què passa en els domicilis. Que quan es retira un nen de la seva família no és perquè el nen comenci una experiència "Disney" amb una nova família: hi ha molt de patiment pel mig i molta incertesa. Que els pares i mares que no fan bé el seu rol de vegades porten una motxilla molt pesada. Quan segurament no tens feina, no ets valorat, no vals per a res, només et queda ser pare o mare... Si et treuen això, t'ho treuen tot. I per als nens que no han conegut uns altres pares, l'atenció dels seus, per dolenta que sigui, és tot el seu punt de referència.
5. I crec sobretot que és una vergonya que els serveis d'atenció al menor estiguin col·lapsats tan sovint, que de vegades comptin amb professionals sense experiència, que hi hagi una tan gran descoordinació i burocràcia.
2. L'atenció se centra molt en la mare i el seu company, mentre que el pare de l'Alba en queda a part. Potser no sabia què li passava a la seva filla, potser va intentar evitar-ho, o potser se'n va desentendre. No sóc jo qui ho ha de dir. Però em volta la sospita que sempre rep la dona, per acció o per omissió, mentre que les omissions masculines es deixen passar.
3. Penso en com deuria ser la infantesa d'aquesta dona. I penso en com hagués estat la vida adulta de l'Alba, que segurament reproduiria amb els seus fills la manca d'afecte, el tipus de relació violenta que ella ha rebut. Els judicis per transgredir la llei, són una cosa, però el patiment o la desatenció que hi ha al darrere no els podem jutjar. He vist sovint la rapidesa amb què es reprodueixen les pautes de desestructuració i de misèria. I he vist nens maltractats convertir-se en pares maltractadors.
4. Crec que els serveis socials, en general, han actuat amb negligència. Però també sé que no és fàcil la intervenció en aquests casos. Que intueixes coses, però no et pots deixar portar només per la intuïció, perquè et pots equivocar i molt. Que no saps bé què passa en els domicilis. Que quan es retira un nen de la seva família no és perquè el nen comenci una experiència "Disney" amb una nova família: hi ha molt de patiment pel mig i molta incertesa. Que els pares i mares que no fan bé el seu rol de vegades porten una motxilla molt pesada. Quan segurament no tens feina, no ets valorat, no vals per a res, només et queda ser pare o mare... Si et treuen això, t'ho treuen tot. I per als nens que no han conegut uns altres pares, l'atenció dels seus, per dolenta que sigui, és tot el seu punt de referència.
5. I crec sobretot que és una vergonya que els serveis d'atenció al menor estiguin col·lapsats tan sovint, que de vegades comptin amb professionals sense experiència, que hi hagi una tan gran descoordinació i burocràcia.
Mercè Solé
Comentaris