divendres, 19 de desembre de 2008

Desencarcarar-se


Aquest matí, festa a la feina. Bé, de fet esmorzar generalitzat a Rivadeneyra, un gran bloc, la "casa de l'Església" (i de la Caixa i del Mont de Pietat, jo diria), compartimentada en deu pisos i molts organismes treballant-hi.
Cada any hi ha qui ens fa un magnífic pessebre a l'entrada. I ja és tradició que uns dies abans es fa un esmorzar conjunt, amb pregària, nadales i cantada al pessebre. Resulta una cosa una mica exòtica per molts motius: la gent del carrer que passa i els clients de l'entitat bancària ens miren atònits; alguna de la gent que treballem en aquell immens edifici no ens coneixem pràcticament gens i a més pertanyem a col·lectius degudament compartimentats, amb estils molt diferents.
He de confessar que a mi aquest acte de vegades em fa més por que goig. Si la pregària és molt sentimental o si qui ho prepara vol fer-nos fer segons quines animacions, jo m'hi trobo molt incòmoda, encarcarada. Vés a saber per què, quan baixo sempre em sento com un alumne a qui la senyoreta pot fer sortir a la pissarra sense tenir la lliçó apresa.
Avui, però, tot ha anat la mar de bé. La JOC ha preparat una magnífica pregària (ja us n'aniré oferint trossets per capítols), els del cinquè, amb en Toni al capdavant, ens han fet cantar... I un cop ja portàvem un parell de copetes de cava entre cap i coll, hem ballat i tot. Jo, però, necessito el cava pel mig. Això sí, no em pregunteu què he fet de bo després a la meva taula de treball...
Mercè Solé