No sé si és el Nadal o que els anys s'acumulen descaradament, o un comentari en un post de dies enrere, però no em puc estar avui de recordar la gent que durant anys i panys de sequera cultural i de dictadura van anar obrint petits oasis pels quals no sé si els hem agraït prou la feina feta.
Oasi 1.: les audicions musicals per a escolars, que es feien al Palau de la Música, un cop al mes, em sembla recordar i que per a mi van ser importantíssimes, sobretot perquè no només eren ocasió d'escoltar música, sinó de situar-la com un element més en el conjunt de la cultura. De fet en tots els llibres de batxillerat la referència a la música pràcticament no hi era en les assignatures "serioses". En les "Maries" hi havia la classe de música de la Falange, que era per arrencar a córrer. Les profes deurien tenir una gran formació política del "movimiento", però de música, no en sabien gens.
Les audicions eren organitzades per Joventuts Musicals. En el meu primer cicle jo tenia 9, 10 anys. Va ser un any dedicat a Mozart. Recordo que sortien músics en viu i que l'Oriol Martorell i en Jordi Roch (president aleshores de Joventuts Musicals) feien aleshores alguns comentaris que ens ajudaven a entendre millor allò que escoltàvem. Vaig quedar impactadíssima amb el Bastià i Bastiana, de Mozart, un 9 de maig. Cantaven M. Dolors Aldea, Joaquim Proubasta i un tenor que es deia Ferran i no recordo el cognom. Em sembla que els acompanyava al piano l'Àngel Soler. El vestuari i els decorats eren d'en Fabià Puigserver.
L'any següent vaig anar a l'institut i aleshores les audicions eren només per als de cinquè. Vaig passar quatre anys, doncs, de sequera. Com que m'havia fet sòcia de Joventuts Musicals vetllava per les dates de les audicions i quan n'hi havia alguna que m'interessava, em saltava l'escola (ep, amb permís dels pares) i em colava al Palau. No vaig aconseguir que l'institut em permetés anar-hi amb ells.
Oasi 2.: a l'institut (l'Infanta Isabel, dirigit per l'Angeleta Ferrer, filla de la Rosa Sensat) van organitzar-se unes classes de música els dissabtes al matí, d'assistència voluntària. La idea era fer el mètode Orff amb Pere Casulleres i Pere Ros, que ens ensenyaven a tocar els instruments i dirigien el conjunt. Gran frustració: la iniciativa només era per als de tercer curs i jo aleshores ja feia quart. Vaig aconseguir colar-m'hi igualment, perquè de tercer no hi anava pràcticament ningú. Això sí, no vaig poder tocar mai en res que no fos un assaig, perquè la meva clandestinitat aquí sí que era forçada i la profe de música, que no anava mai als assajos fora del seu horari de classe, no em permetia oficialment ficar-hi el nas.
Oasi 3: entre d'altres iniciatives, la que em sembla que em va marcar més: el Festival Internacional de Música de Barcelona, amb intèrprets de primera, preus assequibles i una programació de música de cambra i lied fantàstica, gèneres gens populars, per cert. Ho organitzava també Joventuts Musicals. No entendré mai perquè aquest Festival, que es feia a la tardor, va desaparèixer un cop vam tenir ajuntaments democràtics. Va quedar absorbit pel Festival de Tardor i es fa esfumar. Igualment el Festival del Grec va acabar amb les Serenates del Barri Gòtic, que permetien passar la sequera musical de l'estiu a la fresca, en marcs sensacionals. No sé qui finançava tot això durant el franquisme, intueixo que algú hi deuria abocar molts diners perquè tampoc no omplien les sales, generalment i el concepte subvenció per semblant concepte ni tan sols deuria existir. Però la sensació que m'ha quedat és que hi ha un desagraïment general, ara que tant es parla de memòria, a tot aquest personal.
Oasi 4: la col·lecció de discos de l'Arxiu Històric de la Música Catalana (em sembla que es deia així). Música de nous compositors catalans amb intèrprets catalans. Una àmplia col·lecció sospito que amb poc èxit musical però imprescindible. Em vaig enfilar per les parets una vegada que vaig veure publicitat d'aquests discs per part de la Generalitat, com si els hagués fet la Generalitat, quan l'esforç es va dur a terme durant el franquisme.
En fi. Un altre dia, en lloc de parlar dels oasis, parlaré dels deserts... Com podeu veure, de petita ja era força obsessiva!
Oasi 1.: les audicions musicals per a escolars, que es feien al Palau de la Música, un cop al mes, em sembla recordar i que per a mi van ser importantíssimes, sobretot perquè no només eren ocasió d'escoltar música, sinó de situar-la com un element més en el conjunt de la cultura. De fet en tots els llibres de batxillerat la referència a la música pràcticament no hi era en les assignatures "serioses". En les "Maries" hi havia la classe de música de la Falange, que era per arrencar a córrer. Les profes deurien tenir una gran formació política del "movimiento", però de música, no en sabien gens.
Les audicions eren organitzades per Joventuts Musicals. En el meu primer cicle jo tenia 9, 10 anys. Va ser un any dedicat a Mozart. Recordo que sortien músics en viu i que l'Oriol Martorell i en Jordi Roch (president aleshores de Joventuts Musicals) feien aleshores alguns comentaris que ens ajudaven a entendre millor allò que escoltàvem. Vaig quedar impactadíssima amb el Bastià i Bastiana, de Mozart, un 9 de maig. Cantaven M. Dolors Aldea, Joaquim Proubasta i un tenor que es deia Ferran i no recordo el cognom. Em sembla que els acompanyava al piano l'Àngel Soler. El vestuari i els decorats eren d'en Fabià Puigserver.
L'any següent vaig anar a l'institut i aleshores les audicions eren només per als de cinquè. Vaig passar quatre anys, doncs, de sequera. Com que m'havia fet sòcia de Joventuts Musicals vetllava per les dates de les audicions i quan n'hi havia alguna que m'interessava, em saltava l'escola (ep, amb permís dels pares) i em colava al Palau. No vaig aconseguir que l'institut em permetés anar-hi amb ells.
Oasi 2.: a l'institut (l'Infanta Isabel, dirigit per l'Angeleta Ferrer, filla de la Rosa Sensat) van organitzar-se unes classes de música els dissabtes al matí, d'assistència voluntària. La idea era fer el mètode Orff amb Pere Casulleres i Pere Ros, que ens ensenyaven a tocar els instruments i dirigien el conjunt. Gran frustració: la iniciativa només era per als de tercer curs i jo aleshores ja feia quart. Vaig aconseguir colar-m'hi igualment, perquè de tercer no hi anava pràcticament ningú. Això sí, no vaig poder tocar mai en res que no fos un assaig, perquè la meva clandestinitat aquí sí que era forçada i la profe de música, que no anava mai als assajos fora del seu horari de classe, no em permetia oficialment ficar-hi el nas.
Oasi 3: entre d'altres iniciatives, la que em sembla que em va marcar més: el Festival Internacional de Música de Barcelona, amb intèrprets de primera, preus assequibles i una programació de música de cambra i lied fantàstica, gèneres gens populars, per cert. Ho organitzava també Joventuts Musicals. No entendré mai perquè aquest Festival, que es feia a la tardor, va desaparèixer un cop vam tenir ajuntaments democràtics. Va quedar absorbit pel Festival de Tardor i es fa esfumar. Igualment el Festival del Grec va acabar amb les Serenates del Barri Gòtic, que permetien passar la sequera musical de l'estiu a la fresca, en marcs sensacionals. No sé qui finançava tot això durant el franquisme, intueixo que algú hi deuria abocar molts diners perquè tampoc no omplien les sales, generalment i el concepte subvenció per semblant concepte ni tan sols deuria existir. Però la sensació que m'ha quedat és que hi ha un desagraïment general, ara que tant es parla de memòria, a tot aquest personal.
Oasi 4: la col·lecció de discos de l'Arxiu Històric de la Música Catalana (em sembla que es deia així). Música de nous compositors catalans amb intèrprets catalans. Una àmplia col·lecció sospito que amb poc èxit musical però imprescindible. Em vaig enfilar per les parets una vegada que vaig veure publicitat d'aquests discs per part de la Generalitat, com si els hagués fet la Generalitat, quan l'esforç es va dur a terme durant el franquisme.
En fi. Un altre dia, en lloc de parlar dels oasis, parlaré dels deserts... Com podeu veure, de petita ja era força obsessiva!
Mercè Solé
Comentaris