Aquest matí me l'he passat intentant fer un cartell per a la campanya de Càritas de Viladecans de recollida d'aliments a les escoles. He fet obedientment el cartell que em van demanar, però amb sentiments contradictoris.
D'una banda, perquè encara recordo els temps en què des de Càritas intentàvem anar substituint aquestes pràctiques per una millora dels ingressos de les famílies que no arribaven a fi de mes,. Ens semblava més digne i més respectuós amb la gent. Però la distribució d'aliments estava molt arrelada a les parròquies i costava de modificar tot el sistema.
L'intent va fracassar estrepitosament quan els excedents alimentaris de la CEE es van canalitzar a través de la Creu Roja. Hi havia molt de menjar que s'havia de repartir. De fet sembla que importava més desfer-se dels excedents d'una manera políticament correcta que estar al cas de les necessitats reals de la gent i sovint aquests aliments responien a uns costums alimentaris que no eren els nostres.
Després el Banc d'Aliments va posar en circulació tot el menjar a punt de caducar.
Durant tot aquest temps no sé com no s'ha intoxicat molta gent, perquè estic segura que molt menjar no es conservava de forma adient a moltes parròquies. De vegades també allò que es donava a les famílies es pegava bufetades amb el treball educatiu que s'intentava fer amb qui no sabia administrar-se o no tenia bons hàbits alimentaris. Després de repetir mil vegades que millor un entrepà que la "bolleria industrial", carregàvem les famílies de donuts.
Ara m'ho miro més positivament, entre d'altres coses perquè el sistema de distribució d'aliments ha millorat moltíssim, però sovint em fa la sensació d'"efecte placebo". D'una banda placebo per a molts treballadors socials i voluntaris, que, quan veiem que no podem oferir a la gent allò que realment necessita (una feina, papers, un sou digne...) almenys els podem "donar" alguna cosa. De l'altra, a la gent. Sempre és benvingut el menjar i sempre ajuda, encara que no sigui allò que ben bé necessitem.
He de dir que quan era petita, a les èpoques de vaques flaques, i en vaig passar unes quantes, alguns veïns ens portaven menjar. La senyora Josefina, testimoni de Jehovà, ens deixava a la porta de casa, discretament, ampolles d'oli d'oliva. La senyora Maria, quan els diumenges comprava croissants per als seus fills, es recordava sempre de la veïneta del sisè primera. No ens resolien la vida, però ens expressaven la seva solidaritat. I per a nosaltres això era important, era sentir-nos acompanyats.
De tota manera, sempre em sorpren que hi hagi partits d'esquerres que promoguin això, sobretot si no va acompanyat de propostes polítiques per acabar amb la pobresa.
Mercè
D'una banda, perquè encara recordo els temps en què des de Càritas intentàvem anar substituint aquestes pràctiques per una millora dels ingressos de les famílies que no arribaven a fi de mes,. Ens semblava més digne i més respectuós amb la gent. Però la distribució d'aliments estava molt arrelada a les parròquies i costava de modificar tot el sistema.
L'intent va fracassar estrepitosament quan els excedents alimentaris de la CEE es van canalitzar a través de la Creu Roja. Hi havia molt de menjar que s'havia de repartir. De fet sembla que importava més desfer-se dels excedents d'una manera políticament correcta que estar al cas de les necessitats reals de la gent i sovint aquests aliments responien a uns costums alimentaris que no eren els nostres.
Després el Banc d'Aliments va posar en circulació tot el menjar a punt de caducar.
Durant tot aquest temps no sé com no s'ha intoxicat molta gent, perquè estic segura que molt menjar no es conservava de forma adient a moltes parròquies. De vegades també allò que es donava a les famílies es pegava bufetades amb el treball educatiu que s'intentava fer amb qui no sabia administrar-se o no tenia bons hàbits alimentaris. Després de repetir mil vegades que millor un entrepà que la "bolleria industrial", carregàvem les famílies de donuts.
Ara m'ho miro més positivament, entre d'altres coses perquè el sistema de distribució d'aliments ha millorat moltíssim, però sovint em fa la sensació d'"efecte placebo". D'una banda placebo per a molts treballadors socials i voluntaris, que, quan veiem que no podem oferir a la gent allò que realment necessita (una feina, papers, un sou digne...) almenys els podem "donar" alguna cosa. De l'altra, a la gent. Sempre és benvingut el menjar i sempre ajuda, encara que no sigui allò que ben bé necessitem.
He de dir que quan era petita, a les èpoques de vaques flaques, i en vaig passar unes quantes, alguns veïns ens portaven menjar. La senyora Josefina, testimoni de Jehovà, ens deixava a la porta de casa, discretament, ampolles d'oli d'oliva. La senyora Maria, quan els diumenges comprava croissants per als seus fills, es recordava sempre de la veïneta del sisè primera. No ens resolien la vida, però ens expressaven la seva solidaritat. I per a nosaltres això era important, era sentir-nos acompanyats.
De tota manera, sempre em sorpren que hi hagi partits d'esquerres que promoguin això, sobretot si no va acompanyat de propostes polítiques per acabar amb la pobresa.
Mercè
Comentaris