Aquests dies vaig amunt i avall, força cansada, perquè, per no perdre el costum, m'he embolicat amb més coses de les que puc fer i això acaba passant factura, si més no, en l'amanida mental que tinc, més de l'habitual, que ja és dir. És com rebre diversos estímuls que no saps gaire com encaixar els uns amb els altres. I per tant no sé si aconseguiré expressar allò que voldria.1. Cap de setmana a l'assemblea d'ICV. Contacte amb molta gent. El tema del grup de cristianes i cristians van endavant... Després de l'assemblea ja som gairebé una trentena, cosa que no està gens malament. Tot xerrant amb una companya em diu que li fa una certa angúnia "visualitzar-se" com a cristiana, perquè sembla una mica pretensiós permetre que els altres et puguin veure com una part de l'Església, bàsicament perquè la nostra vida no sempre reflecteix allò que ens agradaria fer i ser. De fet em sembla que això ja ho deia Pau amb allò dels vasos de terrissa que porten tresors...
2. Llegeixo el darrer número de la revista Valors sobre la sinceritat. I diuen una cosa que jo no havia sentit mai: l'etimologia de "sincer" té a veure amb "sense cera", és a dir, sense la pàtina que fa lluir els objectes de terrissa o d'altres materials i que també n'amaga els defectes. Em sembla una gran definició.
3. Se m'acut que el comentari de la companya, que puc entendre molt bé, no sé si acaba de ser pertinent. De fet, l'Església no és pas perfecta, ni crec que ho sigui mai, senzillament perquè està formada per persones que, en el millor dels casos, són benintencionades però no sempre encertades, i de què passa en el pitjor dels casos, ja en tenim moltes experiències al llarg de la història. Però penso que val la pena mostrar-la "sense cera". Al cap i a la fi, en d'altres aspectes, nosaltres no som perfectes i ens enamorem de persones que, per sort, tampoc no ho són. De fet, la cera proporciona enlluernament però no pas solidesa.
4. Crec que la "sinceritat" entesa com a honestedat no és un obstacle. M'ha agradat aquest cap de setmana l'autocrítica d'ICV i em sembla que ens ajuda més a avançar que una altra cosa. I en el cas de l'Església, és l'Esperit qui s'ha de posar les piles... (I nosaltres, per ser-ne sensibles...). Al cap i a la fi, a nosaltres la fe ens ha arribat fins i tot en mig del nacionalcatolicisme. Gaire pitjor no podia ser...
2. Llegeixo el darrer número de la revista Valors sobre la sinceritat. I diuen una cosa que jo no havia sentit mai: l'etimologia de "sincer" té a veure amb "sense cera", és a dir, sense la pàtina que fa lluir els objectes de terrissa o d'altres materials i que també n'amaga els defectes. Em sembla una gran definició.
3. Se m'acut que el comentari de la companya, que puc entendre molt bé, no sé si acaba de ser pertinent. De fet, l'Església no és pas perfecta, ni crec que ho sigui mai, senzillament perquè està formada per persones que, en el millor dels casos, són benintencionades però no sempre encertades, i de què passa en el pitjor dels casos, ja en tenim moltes experiències al llarg de la història. Però penso que val la pena mostrar-la "sense cera". Al cap i a la fi, en d'altres aspectes, nosaltres no som perfectes i ens enamorem de persones que, per sort, tampoc no ho són. De fet, la cera proporciona enlluernament però no pas solidesa.
4. Crec que la "sinceritat" entesa com a honestedat no és un obstacle. M'ha agradat aquest cap de setmana l'autocrítica d'ICV i em sembla que ens ajuda més a avançar que una altra cosa. I en el cas de l'Església, és l'Esperit qui s'ha de posar les piles... (I nosaltres, per ser-ne sensibles...). Al cap i a la fi, a nosaltres la fe ens ha arribat fins i tot en mig del nacionalcatolicisme. Gaire pitjor no podia ser...
Comentaris