Por de morir vestits

Aquest cap de setmana tenim l'esperada assemblea d'ICV. M'agradaria que hi hagués debat a fons i sobre qüestions que no fossin electorals. Que hi hagués pensament i propostes agoserades, que eixamplessin l'horitzó i aportessin punts de vista diversos, encara que fossin contradictoris. A l'esquerra ens fa molta falta veure la complexitat de les coses i anar adquirint uns objectius clars de llarga volada, cosa que no és gens fàcil. Abans semblava que el socialisme, o el comunisme, per si sols, havien d'arreglar el món. Ara aquesta funció idealitzada l'hem col·locada en l'independentisme. Serem independents i la RENFE funcionarà per si sola. O això diuen alguns d'ERC però també d'ICV... A mi m'agradaria que també anessim entenent millor el món des del punt de vista de l'antropologia i de l'ètica, de la solidaritat internacional, d'una forma de vida menys consumista i més confiada en la gent. Amb menys paraules, potser, i amb més fets.

Tornant a l'assemblea, de fet jo m'estimo més que les esmenes de gruix no es consensuïn abans, perquè quan passa això el debat no sol ser sobre allò que realment és important, sinó sobre la lletra petita o sobre aspectes secundaris. Penso que és bo que hi hagi confrontació d'idees, perquè ajuda a formular les coses, i estimula, i més si es pot fer sense trencadissa. I tant de bo els delegats i delegades pensin per si mateixos i no votin mecànicament d'acord amb els condicionaments del seu corrent polític. Això no sol agradar mai a qui mana, sigui qui sigui, però la "ventilació" és bona per a les organitzacions.

La por a la trencadissa -em sembla que estem més aviat traumatitzats, perquè venim d'una tradició en què cada vot és una escissió- o la por a perdre la cadira són igualment estèrils. De fet l'única cosa que m'ha agradat de l'assemblea d'Izquierda Unida és que aquesta vegada la dificultat perquè sortís un responsable general ha quedat clar que es deu a la lluita pel poder i no a no sé quin peregrí corrent ideològic. Estaria bé poder expressar la pluralitat de manera clara i poder conviure dins d'una institució amb els corrents que no són el propi, majoritaris o minoritaris. Aquest deu ser el moll de l'ós de la qüestió.

De tota manera, l'altra institució a què pertanyo, l'Església, tot i comptar amb allò del "La veritat us farà lliures" darrerament està fent gala també de la por. Justament unes quantes persones d'entre les que se'n diuen més responsables, el clergat, parlen a la xarxa amagant-se en l'anonimat i es desqualifiquen mútuament d'una manera molt més bèstia que els polítics, (poca feina, penso) i els bisbes miren a una altra banda i sembla que la història no vagi amb ells. Sembla que durant anys els seminaris han propugnat mètodes de delació i de desconfiança mútues. Quina pena. I dins dels partits, en general, creix el "rajar" entre passadissos, però que no es noti el dia de les votacions.

Em pregunto si, tants anys després de la dictadura, hem arribat a entendre què és la democràcia: ens costa molt pair la discrepància, tenim por a no sé què com si ens hi anés la vida (¿ja hem oblidat que molta gent va passar anys a la presó senzillament per repartir octavetes o per assistir a reunions? perquè, nosaltres, ¿què hi tenim a perdre exactament si diem què pensem?). La meva mare diria que tenim por de morir vestits.
En fi. Espero l'assemblea amb il·lusió: retrobar gent, discutir apassionadament, agafar embranzida per al futur... Ja us en farem cinc cèntims

Mercè Solé