La tristesa sobiranista

Vaig sortir notablement content de l’Assemblea d’ICV del cap de setmana passat, però ara, a mesura que passen les hores i els dies, noto que m’estic entristint. Perquè m’adono, per alguns comentaris que vaig llegint, que s’ha destapat una capsa dels trons que ens pot fer molt de mal. I em refereixo als avanços en retòrica sobiranista que han aparegut a l’assemblea i que sembla que els seus promotors volen convertir en un tema central de futur. Que no es conformen amb allò que tan divertidament va proclamar en Joan Boada: tornar a obrir el tema, per tornar-lo a discutir, i per acabar tornant a dir el mateix. Segurament que sí que tot plegat acabarà així, però intueixo que pel camí ens hi farem mal.

Perquè hi ha una cosa clara: Esquerra Republicana ha aconseguit els seus objectius de fer que sembli que la cosa “normal”, la cosa “bona”, l’única manera “autèntica” de defensar la llengua i la cultura i l’autogovern de Catalunya és ser sobiranista. Que no ser-ho és sinònim d’adhesió a l’espanyolisme ranci. I sobretot de cara a la gent jove no gaire formada (quan recuperarem una mica de marxisme, per favor?) aquest és un plantejament simplista que enganxa molt fàcilment. I que fa posar els ulls en temes que no sé jo si serveixen gaire per tirar endavant polítiques d’esquerres. Penso en aquell company de Nissan que va parlar el primer dia de l’assemblea, i que ens demanava que no oblidéssim en quin bàndol havíem d’estar. Voleu dir que, si ara ens posem a debatre de sobiranisme, ens quedarà temps per recordar en quin bàndol hem d’estar? Això de les divinitats pàtries agafa moltes energies i obnubila molt!

Jo, sobre tot això, voldria fer primer una petició i després una pregunta.

La petició és a la direcció d’ICV. I és que, a l’hora de muntar aquestes famoses jornades de principis del 2009 per debatre aquest tema, siguin unes jornades realment de debat. Vull dir que els que no estem d’acord amb la deriva sobiranista tinguem ocasió de discutir-ho en peu d’igualtat amb el sector sobiranista. Que no hi hagi una ponència central sobiranista, sinó dues ponències, una que defensi el catalanisme popular que no vol tenir aquest tema com a central, sinó que creu que els temes centrals són uns altres, i una altra dels que creuen que la sobirania de Catalunya és una qüestió decisiva.

I la pregunta és als companys i companyes sobiranistes. Segons sembla, ara es tracta de deixar de pertànyer a Espanya i passar a formar part d’uns estats federals europeus, o cosa equivalent. La pregunta és quins passos té, tot això. Penseu, potser, en un referèndum d’autodeterminació en què es proposi la independència respecte a Espanya? I si va per aquí, heu pensat en l’esquinçament social que semblant proposta significaria? Creieu que les classes obreres i populars, que un partit d’esquerres ha de defensar, es mereixen un enfrontament d’aquest tipus? (Josep Lligadas)