divendres, 14 de novembre de 2008

ICV: Més il.lusió i més ànim, si us plau!

A mi m’agradaria que de la propera assemblea en sortíssim amb més il.lusió i més ànim, perquè em sembla que ens fa falta. No, no estic dient que estiguem fent les coses malament, i que la nostra tasca de govern no funcioni. Sí, en general ho fem bé. Però no fem la sensació d’estar convençuts que els nostres projectes, les nostres propostes, els nostres criteris, són realment els millors per al bé col.lectiu, per fer possible una societat d’homes i dones lliures i iguals.

Crec que ens falta ambició, ens falta voluntat de liderar una transformació de la nostra vida col.lectiva. Com si estiguéssim ja fets a anar treballant en un espai petit, sense voler més. I no. No pot ser així. Perquè si continuem així, tenim tots els números per anar perdent progressivament credibilitat, per anar deixant d’interessar a la gent, començant per la nostra mateixa.

En dir això, no és que estigui somiant truites. No penso que, a base d’ambició voluntarista, capgirarem de cop la truita i serem el partit majoritari. No, lamentablement difícilment serà així. Però això no treu que el nostre treball no hagi de pretendre això: fer que les nostres propostes, d’esquerres i ecologistes, dites de manera constant i amb tot el convenciment, puguin anar calant cada cop més. Puguin tenir posicions de lideratge en el pensament col.lectiu.

Aquesta assemblea no pot ser l’assemblea de la continuïtat, de les inèrcies, de la por davant el canvi. La mateixa crisi econòmica, que per a alguns és un argument per tenir encara més por de canviar res, ha de ser un esperó de valentia i de mirada cap el futur. Perquè la continuïtat i la por del canvi és una garantia segura d’anar cap avall. I això no ho volem ningú.

Ens cal, doncs, canviar rel to, aprofitar totes les energies d’idees i de persones, fugir de la famosa temptació de canviar alguna cosa perquè res no canviï. Ens cal ser més presents a tot arreu, elaborar més les nostres propostes i dir-les, fer servir tots els rostres i totes les veus que poden donar imatge d’afany transformador de la societat, crear una organització de partit que sigui als llocs per estimular el treball en aquesta línia, treure’s de sobre les mandres, els conformismes i les desídies...

Ara que s’ha mort el Miquel Núñez, penso que si tota la gent de la seva generació i de les generacions posteriors que van haver de lluitar en condicions tan difícils haguessin actuat amb el nivell d’il.lusió, ànim i ambició que nosaltres exhibim en aquests moments, no haurien fet tot això que van fer i que a nosaltres tant ens admira i ens enorgulleix. A l’assemblea, segur que tots plegats ens emocionarem en l’homenatge que li farem al Miquel Núñez. Doncs aquesta mateixa emoció és la que hauria de guiar el nostre treball, ara i en el futur. (Josep Lligadas)