El drama de l'ós, entre l'Aran i Collserola

No sé jo que mai hi hagi hagut plantígrads a Collserola. En canvi, eren habituals al Pirineu. Sí, abans que la depredació de l'espècie humana matés el darrer cadell. Després d'aquell combat desigual (llaços metàl.lics, armes de foc) els óssos van extingir-s'hi. També s'extingeixen els llops, les guineus, el gat fer, el gall silvestre. I les àligues. A les planes nostres, s'acaben les últimes aloses, les puputs, la ganga. Sòn a punt de fer-ho els xuts, les òlibes, les falcies, les grives... A l'espècie humana li fa nosa tot allò que fa nosa als seus interessos ràpids, cecs. Es fàcil disparar, enverinar, caçar amb trampes... Es fàcil extingir una espècie, esborrar-la del mapa i, després, de la memòria. Qui ens jutjarà? Podem fer-ho en la terra llaurada, a Collserola, o al Pirineu. O a la sabana i a les selves d'Africa. Es fàcil fer de l'Amazonia el paradís de la soja transgènica, immenses pastures per a vaques amb vocació aliena d'hamburguesa. La ira i la cobdícia del sapiens sapiens!

No podem dir que s'han re-introduït els óssos al Pirineu. S'hi han introduït, car mai fins ara no es va provar de fer-los viure en el lloc mateix d'on van ser extingits. Els hi van dur els francesos, emparats en el programa "Life" de la U.E. per a projectes de biodiversitat. Volien fer possible una il·lusió més que noble. En van parlar -poc- amb el Govern espanyol. I no en van parlar -gaire- amb el català. No en van parlar -gens- amb els governs locals de la serralada. Tot això és veritat. I ho és que l'ós va tornar sense que els humans de la muntanya ho haguessin explícitament consentit, ells que l'havien extingit. Que les coses no es fan així, és veritat. Però aquesta veritat és menor -molt menor- respecte de la veritat que significa un exemplar d'una espècie animal que va ser present en el territori i que en va desaparèixer estultament abatuda a trets, amb trampes, amb verins... per odi cerval o per la indiferència emperesida en les neurones.

Que els rinoceronts desapareguin (les aloses, les volianes, els tigres de bengala) importa menys que no pas que en desapareguin els seus caçadors (majorment mascles, vestits sovint de guerra). Deixarà la terra de ser terra si no hi ha óssos al Pirineu, perdius als sembrats o panís del queixal a les finques? Deixarà la terra de ser terra si les orquídies no rodegen els vastos troncs dels arbres amazònics? Passa res si no hi ha cuques de llum assenyalant les vores dels camins en la nit tancada? Què hi fa que als ametllers no sonin les cigales? La terra segueix fent gra, i bolets el bosc. La muntanya segueix engendrant cabirons als quals abatre des de lluny. Els nostres fills no han conegut l'ós (pirinenc o balcànic) sobre la nostra terra, i no ha passat res: els tenim al zoo. A Lleida, n'hi ha al Centre de Vallcalent: ballen, rere les reixes, la dansa de la malenconia, de l'avorriment, de la mort en vida. Que tristos els óssos del zoo, o de Vallcalent, rescatats de les urpes d'empresaris de circ sense treves! Hi ha tantes espècies a la terra (vegetals i animals) que què ha d'importar-nos que se'n vagi al carall el centenar i mig que ens importunen? Al cap i a la fi, la terra segueix essent espai per caçar-hi a trets (animals de granja, si convé), per especular amb els totxos de les cases.

A Collserola o a Beseit potser mai no hi ha hagut óssos. Necessiten altures fredes, neus d'hivern. No sé quins animals són en risc a Collserola o a Beseit. Segur que n'hi ha d'haver, perquè hem posat al disparador tot allò que es mou i que no aprofita els nostres residus, la nostra brossa. Hi ha orenetes, a Collserola? A penes si en veiem a Lleida. Hi ha xoriguers, a Collserola? A penes si en veiem a casa nostra.

A Cantàbria i Astúries, els óssos es van acabar. S'hi han introduït de nou. No sé si amb prou consens. Però no hi fan nosa. Diuen que són font de turisme. Es converteixen en un dels símbols de les seves muntanyes. Seran un recurs econòmic més. Ja és pena que els hàgim de sostenir perquè facin rajar euros. Tot té un preu. Val la pena pagar-lo perquè els óssos sobrevisquin. Perquè campin les gangues, les falcies, les orenetes i les puputs. Es tan difícil d'entendre -almenys- que no hi ha mal que per a bé no vingui?

Hvala va actuar violenta (instint de supervivència que ella comparteix amb els caçadors i amb qui no en som). Què podia fer, espantada pels trets d'arma que buscaven (Hvala no ho sabia) porcs senglars? Què podia fer, aquissada pels gossos que buscaven (ni ells ni Hvala no ho sabien ben bé) porcs senglars? Va tenir mala sort de ser allí, tan gran com és la muntanya! El gest del seu instint, la voluntat d'arrapar-se a la vida, la fa reu de mort? Els óssos maten algunes poques ovelles i esquincen ruscos, sí. Molt de tard en tard, diguem-ho clar. Que no hi ha compensacions públiques per a això? No hi ha remeis, altrament, per evitar-ho, ara que hem arribat a Mart amb la tècnica electrònica?

No sé per quina raó no pensem com la tecnologia fa possible tenir tothora localitzats els óssos. I que ha de ser fàcil dir als caçadors -als autoritzats i no als furtius, és clar- i als boletaires i turistes de muntanya, en quina zona pot ser que hi topin. Si fa no fa, com tenim informació de l'estat del trànsit o de les recomanacions meteorològiques. Oh! ja sé que tindria més trempera autoritzar una batuda contra els óssos balcànics introduïts en aquest món de l'home caçador i recol·lector, constructor d'urbanitzacions i de parquets de borsa, per eliminar-los d'una vegada! Però sense óssos, sense orenetes, la terra és més pobra i més petita; i nosaltres, més sols.

Iahvè va dir a l'home "Pobla el món i governa sobre els animals que s'hi mouen". Mai no va ser dit per boca seva: "Extingeix allò que viu, car en tens el poder i la força".

Francesc Pané, diputat al Parlament per LLeida (ICV)

Publicat al diari Segre el 6 de novembre del 2008