Ahir vam tenir reunió un grup de treball del Consell de la Convivència de Viladecans. El tema del dia era com promoure que tant a la Festa Major com a les festes de barri es tingui present la cultura dels ciutadans nouvinguts. És una manera de fer visible que hi ha gent d'orígens molt diversos a la ciutat i de facilitar l'aproximació mútua dels veïns.
De fet no és gaire fàcil. Les persones immigrades, en el nostre cas, no estan associades. Hi ha una excepció, un centre cultural marroquí promogut amb calçador des de l'Ajuntament, amb bona intenció, però que no ha acabat de quallar, perquè els interessats no acaben de veure-ho clar. Si la motivació no surt de dins es fa difícil prendre'ls com a interlocutors, perquè no ho transmeten a la seva gent o no se senten inclinats a participar tal i com nosaltres ho entenem. És una associació purament formal, que oposa força resistència al contacte amb els veïns del país. De fet estan escaldats, i potser amb raó, però aquesta actitud no porta enlloc.
D'altres persones immigrades prenen part més o menys de projectes de Càritas, però hi són més com a usuàries d'un servei que com a membres d'una associació. Càritas esdevé un lloc des d'on es pot motivar per a la vida ciutadana, però costa perquè tampoc no acaba de ser ben bé l'objectiu prioritari dels serveis que ofereix. De tota manera, Déu n'hi do, la feina que es fa perquè els grups de dones vinguin a les celebracions de la ciutat, coneguin altra gent, se sentin acollides.
En l'altre cantó de la taula (cantó virtual, perquè a les reunions sobre aquestes qüestions no vénen) hi ha les associacions de veïns, que a Viladecans tenen una certa pretensió de funcionar com una mena de "sucursals" de l'Ajuntament, com si qualsevol cosa que es fes al barri hagués de passar forçosament per elles. Això és especialment complicat quan hi ha associacions de veïns que estan clarament contra la comunitat magribina i contra l'oratori en particular, un oratori musulmà que deu ser el que compleix al peu de la lletra més normatives municipals i del món sencer per l'exigència dels veïns. És un tema delicat, perquè a més durant un temps algun partit de l'oposició (bàsicament CiU) es va dedicar a atiar el tema contra el govern municipal. Em sembla que finalment s'han adonat que això és jugar amb foc i ara mantenen un comportament més raonable.
De fet en el barri on hi ha més recel respecte als musulmans, la festa popular amb més ressò és una botifarrada, sospitem que especialment dedicada als veïns que no mengen porc. Intentarem que sigui una sardinada. I que al centre marroquí hi hagi un grup de la xarxa "Parlar per Conviure", d'aprenentatge i conversa en català. I que al campionat de dòmino de la festa del barri hi participin els dels bars més freqüentats per magribins, que també hi juguen, això sí, ben separats de la resta. Molta feina a fer "de porta a porta", molta xerrada informal, molt te d'una banda i cafè de l'altra, molta paciència, molta lentitud. És el treball que cal anar fent, ajudant a teixir relacions entre les persones, a relaxar tensions. I és que els assistents a la reunió d'ahir no volem una activitat multicultural de cara a la galeria, sinó posar llavors de cohesió social.
Mercè Solé
De fet no és gaire fàcil. Les persones immigrades, en el nostre cas, no estan associades. Hi ha una excepció, un centre cultural marroquí promogut amb calçador des de l'Ajuntament, amb bona intenció, però que no ha acabat de quallar, perquè els interessats no acaben de veure-ho clar. Si la motivació no surt de dins es fa difícil prendre'ls com a interlocutors, perquè no ho transmeten a la seva gent o no se senten inclinats a participar tal i com nosaltres ho entenem. És una associació purament formal, que oposa força resistència al contacte amb els veïns del país. De fet estan escaldats, i potser amb raó, però aquesta actitud no porta enlloc.
D'altres persones immigrades prenen part més o menys de projectes de Càritas, però hi són més com a usuàries d'un servei que com a membres d'una associació. Càritas esdevé un lloc des d'on es pot motivar per a la vida ciutadana, però costa perquè tampoc no acaba de ser ben bé l'objectiu prioritari dels serveis que ofereix. De tota manera, Déu n'hi do, la feina que es fa perquè els grups de dones vinguin a les celebracions de la ciutat, coneguin altra gent, se sentin acollides.
En l'altre cantó de la taula (cantó virtual, perquè a les reunions sobre aquestes qüestions no vénen) hi ha les associacions de veïns, que a Viladecans tenen una certa pretensió de funcionar com una mena de "sucursals" de l'Ajuntament, com si qualsevol cosa que es fes al barri hagués de passar forçosament per elles. Això és especialment complicat quan hi ha associacions de veïns que estan clarament contra la comunitat magribina i contra l'oratori en particular, un oratori musulmà que deu ser el que compleix al peu de la lletra més normatives municipals i del món sencer per l'exigència dels veïns. És un tema delicat, perquè a més durant un temps algun partit de l'oposició (bàsicament CiU) es va dedicar a atiar el tema contra el govern municipal. Em sembla que finalment s'han adonat que això és jugar amb foc i ara mantenen un comportament més raonable.
De fet en el barri on hi ha més recel respecte als musulmans, la festa popular amb més ressò és una botifarrada, sospitem que especialment dedicada als veïns que no mengen porc. Intentarem que sigui una sardinada. I que al centre marroquí hi hagi un grup de la xarxa "Parlar per Conviure", d'aprenentatge i conversa en català. I que al campionat de dòmino de la festa del barri hi participin els dels bars més freqüentats per magribins, que també hi juguen, això sí, ben separats de la resta. Molta feina a fer "de porta a porta", molta xerrada informal, molt te d'una banda i cafè de l'altra, molta paciència, molta lentitud. És el treball que cal anar fent, ajudant a teixir relacions entre les persones, a relaxar tensions. I és que els assistents a la reunió d'ahir no volem una activitat multicultural de cara a la galeria, sinó posar llavors de cohesió social.
Mercè Solé
Comentaris