Acabo de tornar de la celebració dels 25 anys de la Coral del Joncar, del Poblenou. Jo hi vaig cantar durant cinc anys, ara en fa tretze, però malgrat el temps recorregut, a la celebració hi he trobat encara molts amics.Hem sopat, hem cantat, hem xerrat. I m’he enyorat d’això que significa cantar i cantar amb altra gent. Veia l’entusiasme i recordava els primers temps de la coral, en què jo encara no m’hi havia apuntat, que per cada racó del barri anaves trobant “jonqueros” que arrencaven a cantar tant si venia a tomb com si no. En Toni, que no n’era pas el director, prenia una batuta virtual i dirigia espontàniament. I veig que continuen exactament igual: les mateixes ganes, uns quants anys més, un nombre considerable de criatures més, també, i la música que els surt per tots els poros. Un al costat de l’altre no ho poden evitar: canten.
Jo, amb la meva veu de fregall, m’hi vaig apuntar en una època difícil per mi, plena de neures, en què necessitava posar una mica de distància entre la feina i jo. Quan la Isabel em va proposar entrar a la coral no m’ho vaig pensar dues vegades. La disciplina de la coral em feia bé: ara canta, ara calla, ara vigila això o allò… No haver de prendre decisions era una delícia. I també el bon ambient, la música, aquell clima que es crea i que fa que encara que el so no sigui perfecte, la música flueixi igualment des de dins… És la mateixa sensació que he tingut de vegades al teatre d’aficionats. Sovint amb molt pocs mitjans i no gaire bons actors s’aconsegueix un Ibsen de primera. Hi ha alguna cosa creativa i intangible que es posa en marxa.
Promoure la música coral hauria de ser prioritari. A part de ser terapèutic, crear cohesió social, aprofundir en el llegat cultural, promoure la creativitat, escampar la sensibilitat, una s’ho passa bé sense haver de consumir res, sense estar connectada a cap aparell. Us ho recomano.
De fet, ja ho diu la portada del llibret que ens han donat: Fa vint-i-cinc anys no hi havia mòbils, no teníem ordinador, ni tampoc consoles, ni hipoteques, ni tants anys, ni maldecaps. Ens divertíem cantant... com ara.
Mercè
Comentaris