Sens dubte és magnífic el camí que permet anar cap a mar des de Viladecans, a peu o en bici. Un camí que ja té un nom polèmic. L’antic “Camí de les Filipines” ara és el “Camí del Mar”. Aquella zona era coneguda per la gent del delta com “Les Filipines” per la seva llunyania respecte a la vila i per l’exotisme que li aportaven uns aiguamolls més aviat insalubres. No pas, com explicava un dia una guia de la zona (com si fos el Núñez mismamente, que una vegada va afirmar que la ciutat de Barcelona devia el seu nom a l’equip que ell presidia), perquè el càmping que durant anys va estar instal·lat allà, dit “Les Filipinas”, acabés deixant l’empremta del seu nom al paratge.
El nom, doncs, ja és un objecte reivindicatiu en si mateix. L’Ajuntament diu que va fer una consulta popular de l’estil que el caracteritza fent respondre la gent a la pregunta: “Quin nom t’agrada més?”… sense informar en absolut de la petita història de “Les Filipines”. El Grup Tres Torres de Viladecans, defensor del patrimoni històric ha posat en marxa una recollida de signatures que de moment ja supera amb escreix els vots recollits per l’Ajuntament en relació al “Camí del Mar”. Ja veurem com acaba. La sensibilitat municipal en relació a la història del terme municipal és nul·la.
I això que la història de com els pagesos van acabar convertint aquella zona en uns fertilíssims camps és realment meritòria. Amb els carros "de trabuc" van anar assecant llacunes, que s'inundaven fàcilment. En són testimonis el Mur del Rierot (conservat, però traslladat per l’Ajuntament a un altre lloc diferent del seu emplaçament original) i tot el sistema de corredores (sèquies).
Viladecans, que ha passat en cinquanta anys de 4000 a 64000 habitants, es troba en un moment interessant. El seu terme municipal va des de la muntanya de Sant Ramon (que domina tot el delta del Llobregat i que és visible fàcilment des de molts punts de les vies de comunicació) fins al mar, que queda a uns sis o set quilòmetres del centre urbà. La falda de Sant Ramon pel cantó de Viladecans no està urbanitzada, tot i que li fa falta una bona neteja, però de moment es manté en un estat preservable i, encara, amb un bosc mediterrari socarrimat, però existent. La tendència a construir inacabablement necessita frens legals contundents i compta amb una voluntat política només tèbia.
Per part de mar, Viladecans ha tingut la sort de tenir en els seus terrenys uns quants càmpings, ara tancats, que han permès preservar-ne les pinedes a ran d’aigua i, sobretot, evitar edificacions. Tot plegat al costat de la reserva natural del Remolar. L’únic que trenca l’harmonia és la proximitat de l’aeroport, perquè de tant en tant sembla que t’hagi d’aterrar un avió al clatell.
Si hi afegim la troballa de les restes de mamuts d’aquesta primavera, ens adonem que hem passat de viure en una grisa ciutat industrial del Baix Llobregat, a viure en una zona turística amb un gran potencial…
Mercè Solé
Comentaris