Rentar-se les mans

Sembla que la Conselleria de Treball, aquests dies, ha enviat a totes les empreses que presenten un índex elevat d'accidents laborals una pastilla de sabó i una tovallola, amb la pregunta de si realment pensen rentar-se'n les mans. Trobo que el gest ha tingut poc ressò, perquè la veritat és que té sentit si crea polèmica i si serveix per parlar-ne. A mi qualsevol iniciativa en aquest sentit em sembla bona i important. M'agraden els anuncis que han estat fent per la tele i els cartells que han col·locat a les grans fires d'empresaris de la construcció. És un escàndol que siguem capdavanters en els accidents laborals.

Però de fet em sembla que hi ha altres mesures menys mediàtiques i més eficaces que caldria desenvolupar. Una és dotar-nos d'un nombre adequat d'inspectors laborals. En aquest sentit confio que el fet que la competència de la inspecció de treball hagi estat traspassada a la Generalitat es noti.

Una altra mesura és promoure de veritat la cultura sindical dins les empreses. No he entès mai per quin motiu es parla tan poc de la vida sindical dins les empreses. No només de les intervencions sindicals en moments de crisi, sinó de la tasca diària d'assegurar que la llei es compleixi, que les condicions siguin les dignes, que ningú no sigui discriminat. És un forma poc agraïda de participació que socialment no es valora gaire. I és un paper fonamental en moments en què molts volem canvis ecològics importants que poden esdevenir estructurals i en un moment en què cal donar cabuda a molts treballadors immigrants.
Des de la distància, perquè ja fa anys que no sóc a cap comitè d'empresa (he estat delegada sindical durant tretze anys) també penso que convindria treure la pols a determinada manera de fer sindicalisme, i acabar amb alguns vicis.
Però fer sindicalisme no ven. I és una llàstima.
Mercè